Al fet anterior s'afegiran, consecutivament, les conseqüències de la progressiva difusió sobre el territori dels efectes de la revolució industrial. Sigui en les comunicacions, en les formes de producció o en la implantació del ferrocarril; sigui en la urbanització dels eixamples, en el desenvolupament de les xarxes de clavegueram, d'abastament d'aigua o de subministrament de gas; sigui en la construcció de les fàbriques, tèxtils principalment, o dels ports i dels canals (varietat d'obres que exigirà la figura específica de l'enginyer de camins, canals i ports), durant tot el segle XIX es fan patents, a Catalunya, unes pautes del tot innovadores en el pla de l'obra pública.

I finalment assistirem, al llarg del segle XX i l'inici del XXI, al ple desenvolupament d'aquestes innovacions. Als avenços esmentats se n'hi afegiran d'altres, impulsats per la introducció de l'electricitat, l'aparició de l'automòbil i la formació de les grans concentracions urbanes. I el resultat serà, a Catalunya, la conformació d'un país altament urbanitzat i amb un desenvolupament territorial força desigual. Amb un marc natural que originàriament podíem considerar privilegiat, i del qual ara només resten retalls aquí i allà. Amb uns exemples excepcionals de coses ben fetes, i d'altres – una dissortada majoria – que gairebé és millor amagar sota la catifa.

Hem pretès, sobre aquestes bases, pintar un fresc dinàmic de l'estructuració de la Catalunya moderna a través del seu patrimoni construït. Això ens permetrà entretenir-nos en el procés d'urbanització del país, en el sentit ampli del terme. I parar una atenció molt especial a allò que identifiquem com la seva “ordenació artificial”, que en un cert sentit equival a allò que historiadors i geògrafs anomenen humanització. No perdem de vista, en qualsevol cas, que parlem d'un territori profundament adaptat a les necessitats de més de set milions d'habitants, i que en el darrer mig segle ha conegut una transformació intensa derivada del desenvolupament de la mobilitat. La velocitat en els viatges i la instantaneïtat d'alguns sistemes de comunicació ens obliguen, de fet, a mirar-nos el país d'una altra manera. I no ens ha de passar per alt que tots aquests canvis estan marcats pel signe de la contradicció: d'una banda fan possible la concreció de múltiples possibilitats de creixement i de vida, però de l'altra presenten greus símptomes d'alienació i anorreament. Per aquest motiu la nostra mirada, moguda sempre per l'impuls de la curiositat, no podrà deixar d'oscil·lar entre pols oposats: l'admiració devers el genuí i l'autèntic, d'una banda, i el desdeny davant tot allò que és aparent, provisori, fals o destructiu, de l'altra.