L'arribada dels romans capgirà substancialment la disposició dels assentaments de l'època ibèrica. Ara la preferència s'orientarà més aviat cap als fons de les valls i cap a les planes. En aquests àmbits s'hi situaran les carreteres, empedrades les principals, i les poblacions amb un nivell d'urbanització més desenvolupat. L'obra construïda pels romans fou, en general, importantíssima; de fet, fins al segle XVIII no tornarem a trobar un volum d'excavació i de construcció similar dins el nostre domini geogràfic. L'extensió de les vies romanes per tot el país, les ciutats fortificades – amb Tarraco com a màxima expressió del poder imperial –, els aqüeductes, els amfiteatres, la dispersió de vil·les per les comarques més poblades... Tots els vestigis que ens queden d'aleshores testimonien una potència i un nivell de desenvolupament literalment impressionants.

Després dels romans, el patrimoni de l'obra pública posa de manifest un retrocés en múltiples sentits en els temps medievals. A banda d'un fort despoblament, que en alguns indrets perdurarà durant segles, es produeix l'eclosió de formes de vida autàrquica, sobretot en els territoris rurals. És habitual,

d'altra banda, l'esquema d'uns assentaments fortificats dominats pel senyor i refugi de serfs i pagesos quan ho necessitaven. Caldrà esperar el repoblament i el desenvolupament urbà de la baixa edat mitjana perquè neixin i es desenvolupin un comerç i una riquesa que permetin, de nou, la construcció d'obres públiques ambicioses. En aquest nou context, es començarà a valorar l'alçada dels edificis com a expressió de domini espiritual i real. Seran els ponts, les fortificacions urbanes, les catedrals les que serviran de testimoni del nivell aconseguit.

És, però, l'aparició de la figura dels enginyers militars, durant el segle XVIII, el factor humà clau en la recuperació del nivell de transformació territorial des de l'època romana. Fortificacions, carreteres, ponts, edificis públics i urbanitzacions de carrers i de parts senceres de ciutats seran la mostra del potencial que entra en joc. El castell de Sant Ferran, a Figueres, és per si mateix un exemple paradigmàtic d'aquests nous temps. Convé no oblidar, en aquest punt que, aquests enginyers militars del XVIII esdevenen els tècnics per excel·lència de l'arquitectura i l'enginyeria perquè sistematitzen una nova manera de projectar i de construir.