La publicació d'aquest llibre té com a punt d'arrencada l'exposició que, amb el títol d'Obres públiques a Catalunya, i a iniciativa de la Real Academia de Ingeniería, se celebrà el 2003 a l'Estació de França de Barcelona. En aquesta exposició ens pertocà de redactar la primera part del catàleg, que es publicà sota l'enunciat d'”Evolució del patrimoni de les obres públiques a Catalunya”. El text, refet amb profunditat amb la col·laboració de Rosa Català, es presenta ara de nou gràcies a la invitació del director de la col·lecció, Joan Tort, al qual restem vivament agraïts.

El títol del llibre, Paisatges construïts, respon a la voluntat de presentar el patrimoni de l'obra pública a Catalunya (o sigui, de l'enginyeria civil en general) des d'una perspectiva integrada amb el territori. La nostra idea ha estat sistematitzar els elements, les obres i els conjunts d'obres que conformen aquest patrimoni d'acord amb el seu context històric i geogràfic, i defugint la mera enumeració descriptiva. De fet, hem volgut posar en evidència que, al llarg de la història, la interacció entre naturalesa i home ha tingut un reflex clar i eloqüent en l'obra pública. Estem parlant d'una relació que a

vegades ha pres una dimensió èpica: la lluita o contraposició entre un ordre natural, resultat d'un procés de formació que es compta per milions d'anys, i un ordre que l'espècie humana – unes vegades des de la intel·ligència i altres des de la cobdícia i la tossuderia – ha pretès imposar a través del temps i en funció de les necessitats i dels mitjans tècnics de cada moment.

La nostra mirada sobre el patrimoni té unes connotacions particulars pel fet de referir-se a Catalunya, país de colonització antiga i “passadís geogràfic” per on han transitat pobles i cultures de procedència molt diversa. És difícil, en aquest context, establir el moment en què la naturalesa primigènia va començar a ser alterada de forma significativa a través de l'obra humana. A la pràctica, el territori del nord-est peninsular, l'àrea de la Catalunya actual, havia estat ja prou transformat – sobretot en l'aspecte vegetal – quan els ibers hi eren establerts. Tanmateix, la modificació era sovint imperceptible: el traçat d'uns primers camins i corriols elementals, preferentment per la carena o la cornisa de les muntanyes, o bé uns assentaments fortificats dalt dels turons per a refugiar-s'hi en cas de perill o dispersos en els indrets més fèrtils.