Prop del 40% dels articles de l'Anuari de l'any 2006 estan dedicats a plans i projectes relacionats amb la ciutat i conformen un dels gruixos temàtics més significatius: plans de millora urbana vinculats al programa de la Llei de barris (10 articles), plans urbanístics (19), POUM's (17) i transformacions urbanes (15). Aquesta xifra s'eleva a 92 articles si s'hi sumen els 14 plans de rang supramunicipal que es troben en diferents estats de tramitació. Si bé part d'aquests plans són de caràcter sectorial, com el pla d'infraestructures aeroportuàries o el de cabals de manteniment altres són de caràcter territorial, com el director urbanístic del Pla del Bages o el territorial parcial de les Comarques Centrals amb determinacions que afectaran el creixement municipal. Aquesta extensa relació de plans mostra com aquesta figura és una de les principals eines que empra l'administració per a engegar processos de transformació i actuació i si bé els que estan relacionats amb temes urbanístics tenen un procediment molt reglat en la seva redacció, tramitació i aplicació, la resta han d'encetar noves formes d'aplicabilitat i gestió. En qualsevol cas, les polèmiques que han sorgit al seu voltant motivades pels diferents punts de vista dels agents implicats deuen haver estat prou importants com per a què els directors de l'Anuari els donessin aquest "gruix" global a l'hora de confeccionar l'índex.

En la seva dissertació sobre les polítiques en el territori i processos democràtics, Joan Subirats posa en dubte "la capacitat de planificar territorialment, d'intervenir des de posicions basades estrictament en la jerarquia o la posició institucional dels poders públics o des de la hipotètica superioritat de l'expertesa tècnica". Al seu parer aquestes formes de planificació resulten a hores d'ara insuficients i acaben generant una sensació de desordre i descoordinació en el territori perquè les actuacions previstes quedaran exposades a les opinions dels agents afectats que moltes vegades seran discordants amb les decisions preses.

A partir de l'aplicació d'un esquema de Thompson i Tuden, de la Universitat de Pittsburg, s'arriba a la conclusió que la situació òptima per a qualsevol actuació pública és quan els objectius són clars i compartits i els instruments o mitjans són coneguts. Subirats emplaça en aquesta situació els "plans estandaritzats, previsibles, aproximacions d'expert" ja que, idealment, són els instruments que acompleixen els requisits òptims de l'esquema de Thompson i Tuden alhora que són la forma d'actuació més pròpia de l'administració. Subirats però adverteix que la multiplicitat d'actors i d'instàncies que actuen en el territori dificulta l'aplicació d'allò que s'havia previst en la situació òptima i diu