Recentment, el geògraf britànic Peter Haggett tornava a col·locar els mapes en el cor de la disciplina geogràfica en el seu suggestiu llibre The geographer’s art, publicat l’any 1990. Haggett s’inspira en una frase del biòleg Peter Medawar per afirmar “que si la ciència és – tal com ho assenyalava aquest Premi Nobel – l’art d’allò que és soluble, aleshores la major part de la geografia és l’art d’allò que es pot cartografiar”. I encara més recentment, en un sentit similar s’expressava l’any 2006 el geògraf Vicenç M. Rosselló i Verger en l’acte de recepció del geògraf Josep Ma. Panareda com a membre acadèmic de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans.

Els forts vincles que els geògrafs han teixit amb els mapes han fet que durant segles la geografia i la cartografia hagin estat camps del coneixement humà gairebé indestriables. Començant per la Geografia de Ptolemeu, que, en realitat, es tracta d’un tractat de cartografia. Passant per l’extraordinària obra pictòrica de Johannes Vermeer titulada El geògraf (1668-1669), en la que el personatge retratat també pot ser identificat com un cartògraf. O pel fet que una bona part de les principals institucions cartogràfiques estatals creades a l’Europa occidental durant els segles XIX i XX duen l’adjectiu geogràfic (Institut Géographique National, París i Brussel·les; Instituto Geográfico Nacional,

Madrid; Instituto Geográfico Portugues, Lisboa; Istituto Geografico Militare, Florència). El cas català, certament, és una excepció (a despit del precedent del Servei Geogràfic de la Mancomunitat), però cal dir que és una excepció forçada per una decisió aliena a la voluntat dels governants catalans que van crear l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

De fet, l’any 1964 el geògraf François de Dainville va titular una de les seves principals obres d’història de la cartografia Le langage des géographes. Termes, signes, couleurs des cartes anciennes (1500-1800). En aquesta obra clàssica, el títol de la qual ha servit d’inspiració per al del Segon Congrés Català de Geografia, s’explica com a la França moderna s’identificava la professió de geògraf amb la de cartògraf. Per geògraf – ens diu Dainville- “s’entén, des del segle XVI fins al XVIII, aquella persona que aixeca mapes i, si fa al cas, els comenta, més que no pas aquells que descriuen la terra mitjançant textos”. D’altra banda, tal com ha observat Pau Alegre en el primer dels seus remarcables ”textos de suport” al Congrés inserits al nostre web, Dainville es refereix, en paraules del propi geògraf francès, “a llenguatge, i no pas a llengua, atès que els nostres geògrafs no s’expressen només mitjançant mots, sinó també per signes i colors”.