L'opuscle presenta el text de la conferència pronunciada pel professor Joan Vilà-Valentí davant del ple de l'Institut d'Estudis Catalans el dia 13 de juny de 2005, com a pròleg del 125è aniversari del naixement, i per a commemorar el vint-i-cinquè del traspàs, de Pau Vila i Dinarès (Sabadell, 1881- Barcelona, 1980). Resulta ben fàcil d'aïllar les expressions clau que suren al llarg d'aquesta dissertació d'homenatge per partida doble: “perseverança” i “mestratge”. En efecte, el conferenciant hi retornarà en diverses ocasions per a centrar i reconduir l'exposició, quan calgui, perquè “certament és ben veritat, com en algunes ocasions s'ha dit, ens trobem davant d'una personalitat realment excepcional, que ens mostra una vida ben llarga i plena”.

És clar que l'activitat professional perseverant de l'homenatjat per a adaptar-se a noves situacions laborals així com, i sobretot, superar dificultats de tota mena, no es va limitar a l'ensenyament. En aquest sentit, el professor Vilà va destacar l'excel·lència de la recerca de Pau Vila en el domini de la geografia i les grans qualitats de la seva expressió, clara i viva, tant en la conversa, embadalidora i inesgotable, com en

els escrits que va prodigar a pleret a una i altra banda de l'Atlàntic. En la combinació de geògraf i de comunicador, Vila va gaudir d'una audiència, potser seria exagerat dir-ne ‘popularitat', com no l'ha tingut cap més altra figura del gremi. El professor Vilà ho va destacar oportunament en el decurs de l'al·locució.

El conferenciant va gosar segmentar els gairebé cent anys coberts per la trajectòria vital de Vila en cinc parts d'aproximadament vint anys cadascuna, les quals li van servir per a ordenar el desenvolupament de l'exposició. Va remarcar la manca d'informació que hom disposava sobre l'etapa d'infantesa i adolescència, marcada pel pas fugaç per l'escola i una immediata entrada a la fàbrica com a teixidor. L'ambient obrer en el qual pujà l'abocaren a la vida pràctica, directa i efervescent de l'home d'acció. Tanmateix, el neguit intel·lectual així com el de servei al proïsme, el van decantar cap el combat contra la ignorància, la demagògia i la barbàrie. Des de tombant de segle, les úniques armes de Vila van ser la instrucció, el raonament i la persuasió, carregades pacientment i abnegada amb l'autodidactisme d'hores foscants, fent-les petar amb l'espurna de la curiositat.