seixanta –l’insecte havia estat descobert a França el 1866– es convertiren en els capdavanters de la lluita antifil·loxèrica enfront de l’abúlia de la burocràcia madrilenya, que el màxim que farà serà entrebancar la realització de molts dels seus projectes.

Com he avançat abans, la trajectòria de l’insecte, lenta però ininterrompuda, és relatada a la segona part del llibre, La fil·loxera envaeix Catalunya. En base a una recollida sistemàtica de dades als noticiaris i comentaris d’opinió publicats a la premsa barcelonina i a la d’altres ciutats i viles catalanes, així com del buidat de les disposicions i informes oficials a diversos nivells de l’administració, Iglésies ens descriu vívidament i dramàtica el profund trasbals social que va representar per als viticultors catalans l’anihilació dels seus ceps xuclats per la fil·loxera fins a deixar-los exsangües. El fragment que tot seguit reprodueixo pot servir d’exemple del to de redacció. Ve tot seguit de la reproducció de la nota deixada pel propietari de Porrera (Priorat), Jaume Montlleó, en la qual assenyalava el descobriment de l’insecte a la Solana de les Vídues en companyia amb altres quatre pagesos del terme el 27 de juny de 1893:

"No ens podem treure del cap la imatge dels cinc homes, drets a la costa assolellada, alçant l’esguard de les arrels dels ceps contaminats i estenent-lo vers la vall de llicorella obscura totalment graonada de vinyes ufanoses. ‘Vàrem restar glaçats’ diu Jaume Montlleó, i, realment encara es quedava curt. Pensem que pel juny de 1893, l’insecte semblava aturat a la ratlla del riu Gaià i com a màxim alguna espurna podia atansar-se al riu Francolí i ara, tot de sobte, se’l trobaven al cor del Priorat. Deurien sentir-se el front entresuat, l’esguard enterbolit i potser una lleu esgarrifança deuria percudir-los. ‘Pobre país!’ L’exclamació era justa i profètica." [193-194]

L’ordenament temàtic dels divuit apartats d’aquesta segona part és el cronòlogic d’infecció de localitats i comarques. La narració faria possible reconstruir força acuradament un mapa d’isocrones –si no any a any, de ben segur per biennis– de la difusió de l’insecte. És de doldre, però, que falti la presentació d’una taula amb la sistematizació rigorosa de dates i llocs d’infecció. El mateix autor s’hauria adonat del desequilibri de nivell de detall documental que molt sovint resulta d’emprar la sola font periodística. En algunes bandes és molt primmirat, amb dades