El flagell de la fil·loxera va suposar un veritable daltabaix agrari de dimensions europees a la segona meitat del segle XIX. La part central i substantiva del llibre de Josep Iglésies consisteix en la crònica documentada de la trajectòria devastadora seguida per l’insecte a Catalunya, des de la seva entrada per Rabós (Alt Empordà) el mes de setembre de 1879 fins a la seva sortida pel Montsià a la primera dècada del segle XX. De punta a punta del país, la malura no va deixar cap vinya indígena incòlume llevat, potser, d’alguns claps situats vora mar, lloc en el qual el terreny sorrenc dificultava la seva acció anorreadora.

Malgrat la seva transcendència, aquest capítol de la història i la geografia del camp català no havia rebut l’atenció que li era deguda, oblit del qual només hauríem d’exceptuar un treball del Dr. Pere Girona i Trius (“La invasión filoxérica en España”. Memorias de la Real Academia de Ciencias de Barcelona, 1942), ben aprofitat pel nostre autor als capítols introductoris. A diferència d’aquella recerca antecedent, decantada vers els prolegòmens de la invasió, l’aportació d’Iglésies abasta el fenomen fil·loxèric de cap a peus, en tota la seva extensió. Així, després

d’introduir el tema i esbossar les alarmes desvetllades per la recepció de notícies sobre l’avenç de la malaltia a França i a altres regions d’Espanya en una cinquantena de planes, n’esmerça més de cent cinquanta a relatar l’avenç victoriós de l’insecte i clou el llibre amb altres cinquanta planes per a analitzar les conseqüències econòmiques i socials de la plaga i de la replantació.

A la primera part, Abans de la plaga, estructurada de forma molt similar al treball esmentat abans de Girona i Trius, passa revista d’una bona colla de projectes i de mesures preventives que, davant de la inacció estatal, van ésser impulsats per les personalitats catalanes més representatives de la pagesia benestant agrupades entorn de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI): “sobretot els elements de l’IACSI, saberen situar-se a l’altura de les circumstàncies i mantingueren una atenció constant sobre el que s’esdevenia a Provença” [10]. Surten a relluir les iniciatives de l’advocat Joan Miret, propietari vitícola de Tarragona, del botànic Antoni Cebrià i Costa, president de la comissió científica de l’IACSI, del Marquès de Montoliu i del Marquès de Monistrol, etc. Des de finals de la dècada dels