el pare veia perillar la carrera del noi i el patrimoni familiar. L'assumpte, substanciat els anys 1793 i 1794 amb la Guerra Gran de fons i amb el resultat d'una criatura pel mig, una nena, no es va cloure fins el 1800 quan el jutge es decidí a dictar sentència sobre l'exigència de la Paula de celebració de matrimoni o, en cas de persistir la negativa d'Esteve Voltes, d'una compensació pecuniària. Li va donar la raó i "res no ens permet de suposar que el casament no s'efectués, car, en cas negatiu, la Paula hauria insistit en la reclamació del dot i dels aliments [per a la filla] i no ho féu. Cal suposar, en canvi, que els dos protagonistes tingueren més fills i que visqueren amb la manca de felicitat comuna a tots els mortals." [37]

La darrera notícia processal aplegada per Enric Moreu-Rey reincideix en el tema de la parella i del casament. Si bé amb la mentalitat actual ens semblarà un procediment insòlit, el segrest o dipòsit d'una donzella en un domicili 'neutral', efectuat a petició del seu futur espòs o pretendent, era una pràctica ancestral i no gens insòlita. Normalment, el jutge autoritzava l'operació si era provat que

la noia rebia maltractaments morals o físics de la família per a impedir el matrimoni, o per altres causes reconegudes. També s'informava de l'honestedat de la família dipositària i ordenava la seva compensació econòmica. Com bé assenyala Moreu, el cas aportat no tindria res d'extraordinari ni de singular sinó fos per "un ingredient absolutament peculiar, que li confereix una tràgica aureola, feta de repulsió i de patològica atracció." [41] L'ofici comú del pretendent valencià, el del sogre reclòs al penal de Cartagena entestat a no donar el consentiment de matrimoni, i el del dipositari barceloní no és desvetllat fins al final de la narració per a donar-li enjòlit. No us el revelaré pas. [Pau Alegre, agost de 2007]