abans que hi entressin les tropes napoleòniques i quan Donat Anfós Francesc, Marquès de Sade, ja es trobava reclòs a l'Hospici per a malalts mentals de Charenton, on moriria set anys després, el 1814" [39]

El primer volumet es completa amb l'exposició d'un cas prou il·lustratiu de l'excepcionalitat territorial de l'administració de justícia a l'Antic Règim. Un robatori de diners entre dues gardunyes de malfactors acollits a sagrera, als claustres de la Catedral, dóna pas a una indagació d'un altre Alcalde major barceloní amb la finalitat de protegir els espoliats de la revenja dels lladres, els quals els amenaçaven per haver revelat el furt al jutge. És ben capciós cercar la protecció precisament de qui et persegueix! I en aquest cas encara ho és més l'actuació de la jurisdicció eclesiàstica del capítol de canonges de la Seu. Per tal d'impedir l'entrada de la jurisdicció reial al recinte sagrat ordenen la separació dels enfrontats. Així, mentre la colla dels lladres romandrà als claustres, l'altra serà encabida en un dels campanars. Una situació inconcebible només alguns anys més tard d'aquell 1799, quan l'Església veurà esquerdar-se el poder i extraterritorialitat acumulada de segles enrere.

El segon volumet s'obre amb un altre assumpte esdevingut el mateix any de 1799. L'extrema relativitat de l'administració de la justícia en aquella època és palesa en la manera com el jutge, l'inevitable Alcalde major, resol el processament dels encausats per adulteri, un negoci entre humans habitual i immemorial el qual ha estat durament reprimit fins fa quatre dies. En el cas que ens ocupa, i del qual val la pena donar un relat més prolix, la denúncia del marit banyut va permetre la detenció in fraganti de l'adúltera, de l'amant ...i de l'alcavota que els acollia: "mes, darrera en entrar [a les Reials Presons], primera en sortir. De Plaute a Putxkin, molts autors ens han assabentat com posseeixen bons valedors les dones d'aquest ofici" [12]. En efecte, la celestina ja n'era fora al cap de tres dies. L'amant tampoc va tenir complicacions per a sortir-ne: una setmana de garjola, i al carrer amb una amonestació. Més pelut ho va tenir la dona, com sempre. No en sortí fins obtenir el perdó de l'espòs burlat. L'Alcalde major la va deixar anar vint dies després de la detenció amb l'advertiment següent:

"Es commina la Teresa Tarascó, esposa de Josep Tarascó, pintador d'Indianes, perquè