Llevants a cada extrem, un Llevant occidental i un Llevant oriental, i tots dos han tingut un paper essencial en la vida d'aquest mar.

S'entén que els musulmans s'instal•lessin fàcilment al llarg d'aquest Mediterrani i s'hi quedessin tant temps. Això no obstant, no en pogueren conquerir tota la vora marítima. A l'extrem nord-est de la península Ibèrica, dins la Catalunya pirinenca, restava un racó bastant més humit i forestal, quasi oceànic, en el qual els moros no feren més que algunes incursions momentànies; veritable refugi cristià a l'entorn de les grans abadies de Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, la Seu d'Urgell, Sant Pere de Casserres... D'aquest finisterre oriental de la península Ibèrica, va sortir-ne una Reconquesta cristiana, anàloga a aquella altra reconquesta, que va tenir origen en l'altre finisterre ibèric, l'occidental, encara més humit i emboscat, el de Galícia i les muntanyes cantàbriques, on els musulmans no pogueren instal•lar-se mai.

Aquesta Reconquesta de l'est, al llarg de la Mediterrània, fou l'obra essencial dels catalans pirinencs; instal•laren llur base de partida a Barcelona, a la sortida al mar d'aquest corredor que venia directament dels Pirineus i Ripoll, pels rius Besòs i Ter. Els catalans davallaren progressivament vers el sud, alliberant alhora que catalanitzant;

Tarragona, Tortosa, València, Alacant, foren successivament reconquerides; durant l'Edat Mitjana impulsaren l'empresa cristiana i catalana fins a les riberes del Segura, més enllà de l'oasi africà d'Elx; però allò es trobaren amb una altra Reconquesta, la castellana, que finia a Múrcia i Almeria. Aquí s'atura la catalanització.

Aquests catalans, sortits de la muntanya pirinenca i estesos per la costa mediterrània vers el sud, no pogueren deixar més temps a mans dels barbarescos l'arxipèlag balear, que tenien a l'est i d'on sortien les escaramusses incessants i devastadores. De muntanyencs esdevingueren, aleshores, marins, i colonitzaren una per una les quatre illes i també les catalanitzaren; tot seguit s'aventuraren més enllà per tot el Mediterrani, a Sardenya, a Sicília, a Nàpols, fins a Grècia i Constantinoble, creant a la manera mediterrània una veritable "talassocràcia" catalana.

D'altra banda, tot aquest Llevant ibèric, del Rosselló a Elx, ha tingut la influència catalana tant en la història com en l'art, com en la literatura, com en l'economia; és la llengua catalana la que ha fet la unitat; és, doncs, des del punt de vista humà, un tipus de Mediterrani català com un racó de mar particular, que voreja el marge oriental d'Espanya, incloent-hi les Balears.