Activitats del curs · Trajectòria històrica · Directori · Publicacions · Miscel·lània : Índex |
Els Llibres dels Socis i de les Sòcies |
Notes · Editors · Any · Autoria · Títols · Aparador |
Pierre Deffontaines: La Méditerranée catalane. París: Presses Universitaires de France, 1975 (Que sais-je?, 1609); 126 pp. ISBN no consta. | Introducció de l'autor : pàg. 1 · 2 · 3 · 4 |
D'aquesta manera la faixa marina resta molt aïllada de l'interior, i mostra l'alternança de dues menes de paisatge litoral diferents; en el primer tipus, la muntanya arriba fins a la costa; mar i muntanya s'ajunten formant la costa brava, costa salvatge, i l'interior és tot a base de relleus múltiples i de comunicacions no gens fàcils, no solament amb la costa, sinó també amb el continent; és el cas de Catalunya, tancada entre els Pirineus i les muntanyes costaneres, el Montseny i el Montnegre; també ho és el de la costa entre València i Alacant, amb els alts massissos d'Alcoi i els caps muntanyosos de la Nau i de Sant Antoni, com a França el cas de Provença amb les calanques, la cornisa i la seva Costa Blava; en el segon tipus, la muntanya recula algunes desenes de quilòmetres vers l'interior i deixa una plana litoral, llarga, però sempre bastant estreta, resseguida al llarg de la costa per una sèrie d'estanys més o menys drenats, utilitzats per al conreu, però seguida a l'interior per una franja de riques terres al•luvials, fàcils de regar, veritable croissant fertile, regne de magnífiques hortes quasi paradisíaques i molt densament poblades; és el cas del llarg planell de la Plana, entre Castelló de la Plana i València, també el de la plana al sud d'Alacant vers Elx i Múrcia, amb el seu complex de deltes del Vinalopó i del Segura, així com a França trobem la llarga i fèrtil plana corbada del Baix Llenguadoc, closa entre estanys litorals i les vores escarpades de les Cevenes. |
Des del punt de vista climàtic, aquestes costes marines són, sens dubte, entre tots els racons, les més típicament mediterrànies. Així l'enorme Península Ibèrica, massissa i elevada, ha protegit totalment la "mar interior" de les influències oceàniques; podria dir-se que és Ibèria qui ha fet la Mediterrània mediterranenca. Si l'estreta península itàlica hagués ocupat el lloc d'Espanya, el Mediterrani només hauria estat, sens dubte, un golf de Gascunya més prolongat. També aquesta costa espanyola s'anomena, en la seva part central, Llevant. És un mot que omple d'astorament la gent d'Europa occidental, car ells no l'usen pas; utilitzen el mot "est" i és per a ells un país fred i continental, una Lorena, per exemple; però aquí el Llevant és un país marí, calent, mediterrani, és l'únic cas a Europa en què la mar es troba a l'est. Hi ha un altre Llevant a l'Orient Mitjà, però és Llevant només per referència a la mar. A Espanya és per les terres i els habitants que és Llevant. Aquest Llevant català ocupa la part més occidental i més marítima de la conca mediterrània: per al mar, és un ponent. Però és un ponent tan assolellat, tan lluminós, tan sec i sembrat d'hortes i d'oasis, tan oriental, en síntesi, com el Llevant geogràfic de l'est mediterrani. D'aquesta manera, gràcies a la península Ibèrica el Mediterrani té dos |
l'àmbit de trobada · er encastre · el lugar para el encuentro · gailenen bilgunea · o lugar de encontro · le lieu de rencontre · the gathering space |
Pàgina publicada el 18 de setembre de 2007 pau·alegre·fecit·mcmxcix·mmxx |
Qualsevol persona interessada en la geografia pot associar-s'hi. Si us plau, complimenteu la butlleta de sol.licitud dingrés. |
Societat Catalana de Geografia
Filial de l'Institut d'Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 / 08001 Barcelona scg@iec.cat |