En el Mediterrani, tot compartimentat per penínsules i illes, cal reservar un lloc a part a la fracció que s’estén des del golf de Lleó fins al golf que s’endinsa vers Gibraltar i l’Atlàntic i que anomenem mar d’Alboran. Aquesta llenca de mar és dominada per un corrent marí, calent i salat, el corrent de Catalunya, que voreja la costa des del Llenguadoc cap al sud-oest.

Aquest tros de mar s’estén de les muntanyes pirinenques, al nord, fins als plegaments de la serralada bètica i la Sierra Nevada, al sud. Sens dubte aquest compartiment marí està mal tancat, a l’est, per un arxipèlag lax de quatre illes, les Balears, el qual reposa sobre un sòcol, que remata així una fossa marina bastant estreta entre el continent i les illes, menys de dos-cents quilòmetres; de moltes altures de la costa valenciana estant pot distingir-se, en un dia clar, el perfil muntanyós d’Eivissa, la més propera, o el de Mallorca, la més elevada.

D’altra banda, aquestes dues illes no són sinó la prolongació insular de la serralada bètica del sud d’Espanya, que s’enfonsa bruscament dins el mar en els caps de la Nau i de Sant Antoni, per a reaparèixer en aquestes petites terres insulars amb les mateixes roques i les mateixes estructures. Pel que fa a la tercera illa, Menorca, que, malgrat el seu

nom, no és la més petita, hem de considerar-la unida al vell massís litoral català. Així, des del punt de vista físic, l’arxipèlag està íntimament lligat al relleu de la península.

El marge continental d’aquest mar és bastant estret i ben separat de les zones de l’interior per relleus més o menys elevats, que semblen muntanyes pel costat del mar, però que en realitat són, en la majoria dels casos, escarpaments d'altiplans, muntanyes d'un sol vessant vers el mar, i, per a arribar a la plataforma central, la Meseta espanyola, les comunicacions són, quasi sempre, dificultoses; la costa dóna l'esquena a l'interior i per això li escau la definició de Mediterrani, que és més un mar entre terres, tal com indica el seu nom, que no pas un mar entre muntanyes. Aquí no hi ha grans valls que permetin, com a la França mediterrània, un accés fàcil al mar: la vall del Roine, llindar del Llenguadoc; malauradament, a la península Ibèrica, l'Ebre mateix, el gran riu mediterrani, no acompleix aquesta funció; el curs del riu es troba tallat per un seguit de gorges, molt pintoresques però de molt difícil travessia; pel que fa als altres rius mediterranis de menys extensió, el Segura, el Vinalopó, el Xúquer, el Túria, el Llobregat, el Ter, no són, en la seva part alta, més que gorges salvatges i desertes que fins ben recentment no han estat aprofitades per a pantans de regadiu i per a energia elèctrica.