Tot parafrasejant el que Meynier digué de les monografies regionals franceses, Lluís Casassas escriví a Barcelona i l’espai català (1977) que “les monografies comarcals constitueixen l’èxit més significatiu de l’escola geogràfica catalana.” En un inventari d’aquest gènere, convé no menystenir els títols que, sota la denominació “Ciutats i Paisatges”, publicà l’editorial Selecta, alguns d’ells guardonats amb el premi Maspons i Camarasa, com ara La Vall de Camprodon (1962), de Llorenç Birba, El Vallès (vigor i bellesa) (1961), de Ferran Canyameres, Andorra 1967), de Montserrat Palau, o El Maresme (1968), de Salvador Ginesta.

Diu Josep Iglésies que “el fundador del Premi Maspons i Camarasa no es proposà fer sorgir profundes i rigoroses monografies de geografia o història... El fet d’instituir-lo dins d’una col•lecció literària posa de manifest que cercava l’aparició d’una sèrie de volums divulgadors, d’amena lectura... Que alguns concursants ... s’emparin d’una distribució de matèries que calca en certa manera les monografies geogràfiques, pot ser degut a la comoditat de trobar un model prestigiós establert... Però ni el caràcter que han de tenir els volums, ni el públic a qui van destinats, exigeixen una severitat científica extrema...

Els treballs que fins ara s’han presentat al concurs referit, recolzen sobre un gran enamorament de la regió estudiada, però no són obra de professionals.”

Aquests mots del polièdric geògraf reusenc a la presentació de La Vall de Camprodon, serveixen, igual de bé, per contextualitzar L’Alta Garrotxa, premi Maspons i Camarasa 1960, de l’advocat i excursionista Josep Girona i Casagran. Tanmateix, cal afegir, d’entrada, que el pla de l’obra és ambiciós: geografia física, història, poblacions i itineraris turístics. Els temes menys dòcils de la geografia física [pp. 9-30] són tractats, com diu Iglésies, amb una discreta llapissada, perquè “si a un aciençat professional li és difícil aprofundir en totes les matèries, la cosa resulta gairebé impossible que ho obtinguin cèlicament els estudiosos aficionats.” Aficionat com és, Girona enceta la delimitació comarcal recolzant-se en veus autoritzades: Flos i Calcat, Font i Sagué, Carreras Candi, Faura i Sans, C.A. Torras, Pere Blasi i Pau Vila. Seguidament, de la mà de Francesc Gurri, C.A.Torras i Estanislau Vayreda, aborda la descripció del medi natural de la contrada, tot ocupant-se breument de l’orografia, la hidrografia, el clima, la coberta vegetal i la vida animal.