La segona part de la monografia, més extensa [pp. 33-101], es dedica a la història. Girona, seguint Danés i Torras, fa un ràpid repàs dels vestigis arqueològics de la contrada, fins arribar a l’època gloriosa del comtat de Besalú. Recolzant-se en Francesc Caula, ens parla de l’empremta dels monjos benets; de la mà de Ramon d’Abadal i de Rovira i Virgili, descriu els temps de Guifré el Pilós i el seu fill Miró el Jove, de Guifré II, del seu successor Sunifred i del germà d’aquest, el sacerdot guerrer Miró Bonfill, d’Oliba Cabreta i de Bernat Tallaferro. El segon capítol històric s’ocupa de la vegueria de Besalú, durant l’època de vigència de la demarcació s’esdevingueren episodis com la invasió ultrapirinenca de Felip l’Ardit, la incursió bèl•lica del comte d’Armanyac, la creació del ducat de Girona, el conflicte remença, les guerres amb França dels segles XVI-XVII i la guerra de Successió. Girona en parla recolzant-se en Francesc Montsalvatge, Francesc Caula, Bernat Desclot, Antoni de Bofarull, Julián de la Chía, Camps i Arboix, Rovira i Virgili i Jaume Vicens Vives. En un més breu capítol tercer, es passa revista dels segles XVIII i XIX. Tot seguint les lliçons d’Adolf Blanch, Marià Vayreda, Bosch de la Trinxeria i dels ja citats Montsalvatge,

Bofarull, i Danés i Torras, es parla de la guerra Gran, de la invasió napoleònica i de les carlinades. I aquí s’acaba la cosa, que la primeria dels seixanta del segle passat no devia semblar a l’autor temps adient per tractar d’èpoques més actuals.

La tercera part, la més extensa [pp. 105-264] del llibre, ve introduïda per una ullada general a l’Alta Garrotxa, tot fent esment d’una demografia minsa, de la duresa de la vida a muntanya i de l’increment del nivell de vida al camp, de l’absentisme rural... El gruix d’aquesta part és constituït per un seguit de petites i delicioses monografies, dedicades a les poblacions, més pròsperes, de la vall del Fluvià (Besalú, Tortellà o Castellfollit de la Roca), als pobles de muntanya, d’aire més estàtic (Oix, Beget, Lliurona o Beuda), als petits llogarrets disseminats (Bassegoda, Sant Miquel de Pera, Rocabruna, Sadernes, Talaixà o Sant Aniol d’Aguges), als minúsculs nuclis de les afraus inaccessibles o de les altures orgulloses dels cims garrotxins que no són gaire més que records arqueològics de municipis, parròquies i abadies florents (Sous, Sant Julià de Ribelles, Sant Sebastià de Monars, Sant Grau d’Entreperes o Sant Andreu de Bestracà)...