de l'Acadèmia de Matemàtiques i el Col·legi de Cirurgia, com a oponents de Cervera, no queda més ben parada: és una "interpretació que només té l'inconvenient que ambdues escoles foren establertes per iniciativa pública i amb caràcter militar." [121]

L'obra acaba amb un altre assaig. "En resum, tres grans obres -el Discurso de 1780, les excepcionals Memorias históricas, i el Diccionario crítico de los escritores catalanes, aquest darrer amb el Diccionario catalán-castellano-latino i la Gramàtica [de Ballot])- constitueixen un consolidat projecte global per a Catalunya que el segle següent no superarà, però sí que hi incorporarà l'afirmació del català." [238] En Un projecte il·lustrat per a Catalunya [207-241], Ernest Lluch esprem a fons el seu, el nostre, neguit pel destí de la llengua catalana, en uns anys, mentre enllestia la redacció del llibre i més endavant, de rabiosa actualitat. Per la seva significació conclusiva respecte dels posicionaments inicials ja esmentats, val la pena reproduir el paràgraf següent:

"Els homes que van arrencar la Renaixença no són homes formats en el Romanticisme, sinó en la Il·lustració [...] Això vol dir que el

desvetllament de la personalitat catalana no començà per la llengua sinó pels aspectes més globals, i que la llengua -i en això hi compten factors econòmics- seguirà dècades més tard, i inevitablement, vull subratllar. El reduccionisme lingüístic, tan abundós en els darrers anys, té l'avantatge del simplisme i que es basa en l'aspecte nacional català més directament constatable, però no és cert. La llengua seguirà com a conclusió lògica d'un procés llançat per homes que no creien gaire en el futur viable del català, però en posar en marxa un projecte català és quan posen les bases per assegurar-li aquest futur. Capmany n'és tot el màxim exemple." [239]

En definitiva, Lluch conclou, ara sí, amb una interpretació del procés que desemboca en la Renaixença per mitjà dels quatre graons següents: 1) La desfeta de 1714 "amb tot el que comporta d'assassinat polític i lingüístic"; 2) L'exili interior i exterior assenyalat per la reflexió (inflexió) estratègica entre 1734-1741; 3) Reivindicacions austriatitzants a partir de 1760; i 4) Les Corts de Cadis recordaran i registraran les llibertats decapitades el 1714. Una proposta agosarada i enriquidora que cal conèixer i valorar. [Pau Alegre, novembre de 2006]