pararia fins el 1790. Industrialisme , gremis, mercat interior amb agricultura pròpia, comerç amb Amèrica i la Mediterrània i prohibicionisme exterior, són els principals elements que, amb tarannà prussià, actuaran dintre d'un marc polític que es vol canviar." [206] Un programa coherent dintre del clima de reformes empeses durant el regnat de Carles III. Potser així, rebla Lluch, "els vencedors podrien aprendre dels vençuts."

Encaixonats entre els capítols comentats suara, el quart i el cinquè haurien de passar, dic jo, com un afegit. Però no pas balders en tractar aspectes complementaris de l'evolució legitimadora de l'austriacisme prou importants. A més a més, en Ser estranger sense ser-ne [93-119], en repassar la dispersió peninsular de les xarxes comercials catalanes del set-cents, l'Ernest Lluch s'hi retrata viatjant per les Espanyes per mitjà dels traginers i els marxants de Copons i altres llocs de la Catalunya Central estudiats de fa anys pel seu germà Enric i, més a la vora, per Assumpta Muset. En aquest caient, l'exordi d'Ibn Kaldun que presideix el capítol, "...només les tribus que es mantenen juntes per sentit de grup poden viure en un desert", evoca molt més que no pas el seu acompanyant: "étranger dans la cité" de François Quesnay, el qual caldria traduir millor per "estrany a casa" que no pas "estranger a la ciutat" -com Lluch pretén-, expressió que, fet i fet, no vol dir res.

Les dedicatòries no acaben pas aquí, en continent d'innombrables picades d'ullet, a tort i a dret, a amics i a coneguts. El llibre en el seu conjunt és dedicat a Albert O. Hirschman, del qual hi ha un abrandat elogi al postfaci. La dedicatòria expressa del capítol sisè, abans repassat, és adreçada a l'historiador Manuel Arranz i Herrero "...desaparegut abans que es valorés la seva innovadora labor, per la raó que durant anys només podia parlar, sense que reves conservadores reconvencions, amb ell dels meus enfocaments. Al cap i a la fi érem dos caresmarians, perdoneu-nos..." [140] I em permeto projectar els punts suspensius, presents en l'original com a punt i final de la frase, fins a la nota tercera del capítol setè en la qual s'informa que "l'avi de Caresmar, ens diu Jaume Torras, era un soldat mercenari alemany instal·lat primer a Puigcerdà i després a Igualada. El pare era un menestral..." [208]. Ara, els punts suspensius, de trencament d'interpolació, són del signatari d'aquesta ressenya.

Tornem, però, a la lletra grossa. Amb una certa ironia, sense engruna de mesquinesa, en repassar sumàriament la quantitat i qualitat dEls ensenyaments universitaris: Cervera, militars i Junta de Comerç [121-136], els quals haurien d'haver impel·lit el clima de renovació intel·lectual, escomet el catalanisme conservador que ha mantingut la reverència per la Universitat de Cervera, malgrat les circumstàncies de la seva creació. Per altra banda, el corrent d'enaltiment incondicional