Els capítols esmerçats a la interpretació de l'evolució de les idees econòmiques i polítiques del segle són, pel cap baix, tres: el tercer, el sisè i el setè. L'erudició i la recerca de primera mà que reflecteixen és profunda i abnegada. En el primer d'aquests, L'austriacisme persistent i purificat, 1734-1741, dedicat a Josep Ma. Gay Escoda, Lluch s'esforça a assegurar una passera prou sòlida entre el projecte polític esbandit el 1714, "...por derecho de conquista", i el fenomen il·lustrat del darrer terç de segle. "Em proposo mostrar que les obres de 1734-1736 i fins a 1741 són prou més considerables en nombre, representativitat i duració del període i que el llarg camí en silenci existeix però està més cobert del que pensava Soldevila de bons hostals, de ciutats per a fer-hi parada i fonda i d'escriptors amb esplèndids llibres acabats de pastar per estudiar-hi la història i la política catalanes." [57] L'anàlisi de Via fora als adormits... i Record de l'Aliança... li permeten fer àmplies referències als dos autors als quals, més endavant, a href="S9101241.htm" onMouseOver="window.status='SGC : Miscel·lània : Lluch (2000) : L’alternativa catalana'; return true">dedicarà un llibre específic (2000): Juan Amor de Soria i Ramon Vilana-Perlès.

Les propostes de l'apartat que clou el capítol, "La reivindicació foralista a les Corts de Cadis", volen demostrar la vigoria d'un austriacisme subjacent en la societat catalana

del set-cents el qual trobarà en Antoni de Capmany el millor propagandista il·lustrat. Però la seva reivindicació de les Corts plurals de la Corona d'Aragó a les constituents de Cadis (1810-1812) s'estavellà contra l'uniformisme interposat per l'entente 'asturcastellana' -en expressió del mateix Lluch. Al capdavall, el salvament del projecte polític austriacista secular resulta entrat en calçador en afirmar que "...quedà validat per la constitució de Cadis i que permeté l'existència d'una Diputació de Catalunya mentre la llibertat mantingué la Constitució." [90]

La difusió del cameralisme, la versió germànica del mercantilisme tenyida d'ordenancisme casernari, hauria estat una peça clau per al decantament del fenomen il·lustrat a Espanya i, alhora, un altre signe de la vitalitat i l'ascendència política de l'austriacisme. Lluch ho tracta amb grapa, coneixement i mestratge en el capítol sisè, L'Espanya vençuda del segle XVIII. Cameralisme, Corona d'Aragó i 'Partit Aragonès' o 'Militar' [137-178] i en el setè, en el qual retroba un vell conegut: Romà i Rossell, un pensament germànic per a Catalunya i Espanya [179-206]. El de Romà era "un projecte basat en uns interessos ben concrets que tenien a favor l'alegre puja de les corbes econòmiques [en paraules manllevades en aquesta ocasió a Pierre Vilar] que havia començat el 1730 i no