L'objectiu més general del llibre és el d'endreçar els materials acumulats per Lluch sobre el set-cents català d'ençà la publicació de la seva tesi doctoral, El pensament econòmic a Catalunya: 1760-1840 (Barcelona: Ed. 62, 1973). En la nota final del treball, gairebé un postfaci, ho declara sense embuts: "el set-cents català, ho acabo de dir, no m'ha deixat mai, però fins fa poc temps no me n'he fet una 'certa idea' general. Ara penso que la tinc i l'actualitat m'hi ha ajudat. Diversos enfonsaments ideològics han deixat intocats els valors de la Il·lustració." [244] Subsumit en aquest marc de pensament, Lluch pledeja, més concretament, pàgina sí i altra també, en favor d'una legitimació històrica molt determinada de la resurrecció de la llengua catalana, la "morta viva", en la Renaixença del vuit-cents.

El registre de l'exposició dels capítols va i ve, de l'un a l'altre, de l'assaig crític a l'erudició acadèmica. Cal arrenglerar el capítol primer, Un cop d'ull a la Il·lustració catalana [7-34] en la filera de l'assaig. Ve a ser una miniatura del llibre que segueix. La Il·lustració s'introduí a Catalunya -com a la resta d'Espanya, val a dir-, "amb moltes restriccions", en expressió manllevada, aclareix Lluch, a Fabià Estapé. L'avenç de la cultura no va mostrar l'empenta experimentada en el domini productiu i va fer curt per a poder assumir el "pensa per tu mateix" kantià. Tanmateix, Lluch en fa un balanç positiu, perquè "...la nostra és una

Il·lustració aplicada amb un gran historiador econòmic, amb la construcció d'una visió i d'un projecte polític, econòmic i cultural per a Catalunya, dos músics prou destacats, que anaren ben acompanyats, i uns quants científics i artistes. El set-cents no havia passat en va i la llengua pròpia havia sobreviscut i sortia cap al segle següent amb més bons ànims. el coneixement de la història i de la especificitat catalana havia avançat prou." [34]

De les dades d'Aguiló (Catálogo de obras en lengua catalana desde 1474 hasta 1860. Madrid: 1923), analitzades amb precisió bibliomètrica al capítol segon, La producció de llibres en "la morta viva": 1476-1860 [35-53], pot inferir que com a llengua editorial el català va tenir un pes gairebé inexistent. No es va superar la xifra de 20 títols publicats a l'any fins el 1840. Tot i jugar amb xifres tan eixarreïdes, però, fa bracet amb les propostes d'interpretació avançades per Jordi Rubió i Balaguer de feia anys, en afirmar que la producció es va enlairar decididament a partir de 1794 en sintonia amb la Il·lustració i en la mida que "la llibertat i la major cultura anaren bé a la producció editorial catalana en català i en castellà." [41] Així mateix, destaca que la catalanització dels temes dels llibres va precedir en una trentena d'anys a la catalanització de la llengua. Tornarà a insistir sobre aquesta interpretació al llarg del llibre i, com veurem, en farà l'eix de les conclusions.