llistats de parcel·les basats en la declaració dels mateixos propietaris. Passada l'agitació dels Matiners (1846-1849), la Comissió Provincial va encarregar els aixecaments parcel·laris durant la primera meitat de la dècada dels anys cinquanta per reforçar la inspecció en una selecció d’ajuntaments. Així, la producció de gairebé un seixanta per cent de les planimetries catalogades en el llibre fou coetània a la formació dels primers amillaraments de riquesa territorial municipal. La dinàmica, interfície i complementarietat entre les dues modalitats de coneixement del territori contributiu és valorat en el capítol tercer, Una base cartogràfica per al repartiment de la contribució territorial: els mapes parcel·laris municipals [45-60].

Durant el Bienni Progressista i la segona etapa moderada, El projecte perd embranzida i esdevé una cartografia a remolc de les reclamacions i les rectificacions dels amillaraments (1858-1863), un decaïment documentat a gratcient al capítol cinquè [83-93].

En el sisè, Esplendor i decadència de l'estadística parcel·lària (1869-1895) [97-107], repassen les escorrialles en el Sexenni Democràtic i els primers anys de la Restauració. El degoteig de planimetries parcel·làries d’aquest període es pot considerar, en paraules dels autors, "el cant del cigne de la cartografia parcel·lària cadastral". Les bones intencions dels governs varen parar en paper mullat pel que fa a la verificació de les propietats territorials que subministraven els amillaraments. L’administració d’Hisenda es va desentendre de l’aixecament de plànols parcel·laris, sinó és en casos molt puntuals. Així, és de notar que els millors exemples d'aquest període foren encàrrecs municipals en termes que precisaven el document cartogràfic per a posar pau en les baralles internes sobre el repartiment de l'impost. El grapat d'Atles Geomètrics de Pedro Moreno i d'altres autors, equiparables en precisió i decoració als seus coetanis dels comtats dels Estats Units, són demostratius de la capacitat d'adaptació al