prou útil de la bibliografia sobre la vessant territorial de la reforma tributària d'Alejandro Mon, posada en pràctica pel govern moderat establert el 1845.

Sense gairebé cap instrument de control, la imposició dels imports dels líquids contributius totals als ajuntaments per tal que en fessin distribució als propietaris del terme, donarà lloc a ocultacions considerables. A Catalunya, l'impost sobre béns immobles de la reforma, venia a ser una mena d’actualització del cadastre reial borbònic. En aquest topant, els treballs cartogràfics de la nova administració liberal podia entroncar, de lluny, és clar, amb les recanacions, desgraciadament sense material gràfic significatiu, efectuades pels dels geòmetres i experts gremials del segle XVIII.

No cal perdre de vista que tota la documentació cartogràfica revisada en el llibre va ser concebuda amb l'única finalitat de recolzar la fiscalitat del territori. Llevat d'alguns exemplars de l'època final, la seva

publicitat fou molt escadussera, de l’estil, potser, a la que avui es dóna a les fotografies aèries verticals. El dibuix de les parcel·les de propietat no era un fi en si mateix, sinó un mitjà per a mesurar-ne la seva dimensió i poder així endossar la corresponent quota cadastral amb caràcter probatori davant del propietari i, si arribava al cas, del jutge instructor de les desavinences amb l’Administració d’Hisenda. És per això, a causa d’aquesta finalitat publicana i servil, que han romàs desconeguts, llevat de casos comptats, fins avui dia.

En el capítol segon es descriu la implantació de La Comissió d'Estadística de la província de Barcelona (1848-1854) [31-41] com a organisme perifèric del Ministeri d'Hisenda per a controlar, amb l'administració local ajudant, el repartiment de l'impost territorial als ajuntaments. En la impossibilitat d'aixecar plànols parcel·laris demostratius de l'extensió i qualitats de totes les propietats, la Comissió s'avingué amb la formació dels amillaraments,