relació amb els rectors com amb les obreries i les confraries. Així, el capítol darrer dedicat a Les estructures parroquials i la revolució liberal [195-232] ve a ser el corol•lari i conclusió lògica dels precedents: “ja que, recordem-ho, per ponderar l’impacte del procés revolucionari liberal en el món parroquial és condició sine qua non conèixer-ne les característiques prèvies”.

Passa revista a les principals disposicions de les Corts reunides a Cadis (1810-1813) en relació amb les parròquies tot destacant que la institució va ser aprofitada com la unitat bàsica electoral en el sistema de votació indirecta adoptat per a escollir els càrrecs públics. Aquesta directiva dels legisladors de Cadis, però, no significava cap dimissió de les idees regalistes i il•lustrades que caracteritzava la intel•lectualitat del darrer terç del divuit. Més aviat tirava ja cap a una transformació de les estructures i institucions eclesials en benefici de la revolució que molts anys més tard culminarien en la desamortització dels bens del clergat secular i la seva transformació en funcionaris de l’Estat, aspecte sancionat pel Concordat amb la Santa Seu de 1851. L’abolició del delme i de les primícies així com les desamortitzacions de censos empobriren irremeiablement, ara sí, al baix clergat. El pas de la societat estamental a la societat classista també es traslluí en

aquest domini. Tanmateix, la decadència econòmica de les obreries a mitjan segle XIX es deu a raons força més complexes que no es limiten a la supressió del delme i a altres mecanismes tradicionals de finançament. L’absentisme dels grans propietaris i la destrucció de documentació, cada volta més exigida per aquells com a recurs per a esmunyir-se dels costums atàvics de col•laboració amb l’Església, són altres factors importants de canvi, entre d’altres.

La revisió del canvi descrit per Puigvert va tenyit amb la discussió de fons sobre el pòsit de les idees il•lustrades, i de tota mena de variants jansenitzants, entre la clerecia catalana de la segona meitat del divuit com a factor ideològic que podia servir d’alçaprem de la transformació posterior. Puigvert, al capdavall, no pot aportar una resposta concloent sobre el tema. Serveixin aquestes paraules finals com a mostra exemplar del bon to comunicatiu i científic sostingut al llarg del llibre, imprescindible que serà en endavant per a qualsevol estudi de la parròquia catalana: “Per tot plegat es fa difícil pensar que l’Església a l’època del moderantisme, per més domini de l’espai públic i compensacions de tota mena que li concedís el règim concordatari, fos més fruit d’una simple continuïtat o “restauració” que no pas d’una ruptura” [232]   [pau alegre]