Una història de l’Església en la via que va assenyalar, ja fa anys, Gabriel Le Bras a l’Église et le village (1975). Le Bras, amic del geògraf François de Dainville, empès per Marc Bloch de molts anys enrere, donà el gir des de la història del dret canònic de la qual era especialista vers l’anàlisi de les institucions eclesiàstiques en la seva dimensió local, la parròquia, i en totes les vessants socials i mundanes, com el d’un grup qualsevol, que té una figuració i un pes específic en la vida social. És aquest, precisament, el fons de la recerca efectuada per Joaquim Ma. Puigvert. La trajectòria temporal de l’estudi s’inicia en les disposicions del Concili de Trento i arriba fins al gran tombant provocat per la Revolució Liberal a Espanya cap a mitjans de segle XIX. La recerca implícita en el treball de Puigvert va créixer des de l’anàlisi del que va passar a la regió de Girona fins abastar diversos indrets de Catalunya, inclosa la capital.

L’estudi té una component acadèmica evident i brillant. Les referències bibliogràfiques, en nombre i especialització abassegadores, eixamplen la perspectiva cap a França, cap a Itàlia i cap a altres indrets. Per a cada tema l’autor ofereix una acurada i àmplia selecció de títols. El text sura materialment sobre un

oceà de referències en lletra petita. En aquest caient, doncs, potser s’arrapa massa i tot a la bibliografia per a bastir l’esquema i vestir el llibre. Però pecaríem d’injustos de no agrair l’aportació d’aquest aparell bibliogràfic especialitzat tan útil.

En els orígens de la Catalunya contemporània, i com a tot Europa, l’Església disposava d’una xarxa parroquial que li donava un avantatge molt considerable d’implantació geogràfica i territorial sobre qualsevol altre estament o institució, la monarquia inclosa. Aquesta implantació territorial, estesa i intensa, quedava oficialitzada pels rituals, en especial el del salpàs, com a reflex prou vistent del control per part de l’Església de la societat disposada en el territori. Volem recordar que d’aquest capítol primer, El govern eclesiàstic del territori [19-52], Joaquim Ma Puigvert n’havia ja avançat molts aspectes a Treballs de la SCG, 44 (1997), com ell mateix fa notar.

A més de constituir una eina de control força eficient “des de l’exterior”, la xarxa parroquial també podia suggerir o desvetllar determinats sentits, o sentiments, de pertinença comunitària i d’identificació territorial. Així, també cal considerar-la com un generador de