En enfocar el repàs de Les obreries parroquials [111-168], retorna a Le Bras i Marc Bloch (1931): “a moltes bandes, a tot estirar des del segle XIII, es constituïren les ‘fàbriques’ per a l’administració de la parròquia a tall de comissió reconeguda per la superioritat eclesiàstica i triada pels veïns; per als parroquians era motiu de trobada i debat d’interessos comuns així com, al cap i a la fi, prendre consciència de la seva solidaritat”. Eren el canal de sociabilitat més important en un marc territorial prou ben definit. La seva constitució es pot considerar com a normativa a cada parròquia, urbana o rural, i sense excepció. Amb aquesta base, Puigvert descriu amb gran profusió bibliogràfica, com sempre, els orígens i l’evolució de les obreries a Catalunya amb especial èmfasi en els procediments de finançament i del catàleg de les seves funcions. Resulta especialment suggeridora l’aproximació a la comptabilitat de la institució, entrades, sortides, censos, censals i ...”la tossuderia del barroc” davant del nou gust per l’austeritat imposada pel neoclassicisme il•lustrat. Per altra banda, passa revista a les formes d’elecció i d’extracció dels obrers durant els segles disset i divuit, sense deixar d’apuntar les arrels en formes pretèrites. A través de l’anàlisi d’alguns llibres d’obreria i altres

fonts secundàries pot constatar com la institució, a la major part de les parròquies rurals, era dominada pels homes de mas els quals es repartien els càrrecs rotativament.

Per sota de les obreries hi havia altres estructures de solidaritat i de devoció, de creació voluntària, les quals drenaven una part del ‘fons ceremonial’, de les economies familiars. Les confraries devocionals [169-194] eren institucions que acomplien aquesta funció. Puigvert, d’antuvi, en passa revista en els dos vessants d’anàlisi generalista que calia esperar: els processos de la seva implantació geogràfica i dels agents que recolzaren la seva constitució i l’anàlisi de les seves funcions en el culte, l’assistència i la festa. Per altra banda, però, l’anàlisi de les confraries també és contemplada en la perspectiva per les iniciatives de la monarquia regalista del darrer terç del segle XVIII per a reformar-les, reestructurar-les o, en molts casos, suprimir-les. L’argument de rebaixar la prodigalitat de les despeses no productives amagava la voluntat de controlar formes d’associació que escapaven al control reial.

L’impacte del procés revolucionari liberal no ha estat analitzat com convindria, segons Puigvert, en relació amb la transformació de les estructures parroquials, tant pel que fa