forces “des de l’interior”. De tota manera, el significat de la parròquia en aquest context, el grau de “consciència parroquial”, podia ser ben divers, amb posicionaments contradictoris ben allunyats d’una actitud única i unànime. “En qualsevol cas, el que es pot assegurar és que un dels indicadors més clars i segurs de què disposa l’historiador per ponderar el sentit de pertinença parroquial és l’observació, com veurem en altres capítols, del grau d’implicació en els càrrecs que oferien les confraries i les obreries.” [52]

Quin era l’ideal de rector tridentí? Puigvert en dóna un esquema prou vàlid per a enfilar el desenrotllament del segon capítol, Els rectors [53-110], en base, sobretot, als manuals del bon rector i les constitucions sinodals dels bisbats catalans. La realitat parroquial era molt més prosaica que no pas els models de referència. La rectoria era sotmesa a una infinitat de condicionants que s’avenien amb dificultat a les disposicions normatives, des del dret de presentació dels candidats fins a una retribució molt desigual d’una rectoria a altra. La disponibilitat de beneficis ja garbellava els aspirants a les rectories d’acord amb l’estament social al qual pertanyessin. Durant el segle divuit predominaven els rectors fills d’estaments

benestants i de la petita noblesa. L’enginyeria social dels beneficis eclesiàstics feia possible gaudir d’unes rendes suficients sense tenir de dependre tothora de les pròpies de la rectoria ocupada. Val a dir que aquest tema ha donat peu a posicionaments acadèmics molt oposats. Hi ha qui considera el clergat de la darrera època de l’Antic Règim com empobrit. L’autor és del parer contrari. El clergat parroquial d’aquesta època es pot considerar com econòmicament ben dotat en general sempre i quan ens distanciem de la figura del rector com a funcionari públic que s’institucionalitzarà a partir de mitjans del segle dinou.

En el terreny cultural, Puigvert repassa, per una banda, les característiques i els informes del concursos-oposició d’accés a les parròquies, els quals havien estat imposats efectivament i inexorable pel Concili de Trento, així com els temaris i el desenvolupament de les conferències eclesiàstiques del segle divuit permeten endevinar el nivell assolit pels rectors. Destaca les tasques d’arxiver local del rector, com ho era qualsevol capmasat amb els seus documents familiars. Finalment, fa una llarga semblança de Francesc Mirambell i Giol (1761-1822) com a cas sobresortint de clergue estudiós i culte.