Si, com deia Henri Lefebvre, és a l'espai on es materialitzen les accions de la societat, podrem comprendre perquè la internalització de l'economia i l'organització flexible del sistema productiu han tingut un fort impacte en les estructures territorials i urbanes. En efecte, els canvis en el model de producció experimentats des de mitjans dels anys seixanta porten associats una organització diferent de l'espai i del temps, i aquests fenòmens han influït de manera decisiva en les formes d'urbanització de l'espai i en la redefinició de la ciutat.

Aquest nou marc econòmic i, especialment, la fragmentació del sistema productiu, ha comportat una difusió del mode de vida urbà, una desconcentració de les ciutats i la possibilitat per als sistemes urbans d'assumir noves funcions.

Davant d'aquesta problemàtica nova, una aproximació a la definició del què és realment una ciutat contemporània ens revelaria que es tracta d'una unitat social i funcional de residència, treball i consum; un espai amb identitat i percepció unitària, de construcció material i simbòlica; però, de cap manera, ni un municipi ni un espai densament construït en continuïtat.

El creixement econòmic, l'augment de la motorització i la millora de les infraestructures del transport han ampliat progressivament l'àmbit territorial de les "ciutats", atès que augmenta, en general, la distància entre tres dels seus components bàsics: la residència, el treball i l'oci.

Aquesta situació ha produït un canvi d'escala. L'espai funcional clàssic de la Carta d'Atenes --allò d'habitar, produir, reproduir-se i moure's-- s'ha estès i deixatat en el territori, molt més enllà dels límits de la ciutat històrica i compacta. Aquesta nova organització del territori implica un gran augment del factor mobilitat. D'aquesta manera, i parlant en general, s'ha considerat la mobilitat laboral obligada com a paràmetre principal i bàsic a partir del qual es pugui delimitar l'àrea urbana i identificar les estructures territorials.

Això és així perquè el treball és, possiblement, el primer i més immediat element que converteix la ciutat difusa en un espai quotidià i funcional. És aquesta variable la que permet delimitar la nova dimensió de la ciutat, en la mida que defineix les àrees funcionals on la gent viu i treballa, és a dir la ciutat real. Hi ha altres modalitats de fluxos els quals podrien ser considerats com a