comarcals deguts al col•laborador dels Elements de Geografia. El fet d'ésser Josep Iglésies un tractadista en qüestions comarcals l'ha portat a presentar un teoria sobre les comarques, que li és cara. Evidentment, un manual escolar no és avinent per a presentar teories si aquestes no han estat prou escatides i en general acceptades, que és quan poden tenir el valor orientador en la cultura general. La brevetat en l'exposició de les comarques catalanes fa que hom observi incongruències entre la definició dels tipus de comarques i l'ordenació que Josep Iglésies en fa segons aquests tipus. ¿Una comarca de 'fossa' el Ribagorça? ¿No és més aviat un tram de la vasta capçalera pirinenca, solcat pels torrents de les aigües al territori de les quals la tradició ha fixat un nom? Si l'Alt Empordà és només la conca de la Muga, la conca baixa del Fluvià on queda? ¿No serà que el Fluvià fa de límit entre l'Alt i el Baix Empordà, i per tant que un i altre Empordà es reparteixen la seva conca? La dificultat d'aplicar la terminologia classificadora de les comarques (d'altura i de fossa) és causa també que diverses d'aquestes quedin sense classificar.

Hauria estat millor, al nostre entendre, no presentar aquesta classificació. Potser també hauria estat convenient no introduir variacions en la nomenclatura geogràfica que

es va consolidant. ¿Per què utilitzar "Pireneu", si tothom diu Pirineu i aquesta grafia ha estat acceptada com a correcta? I també, per què parlar de Pirineus itsmics i Pirineus Catalans o del Cadí? Iglésies, que ha tingut bona cura d'aclarir què és la Catalunya estricta i la Catalunya natural i d'apuntar què són les terres de llengua catalana, introdueix així en la nomenclatura geogràfica un determinatiu d'ordre lingüístic limitatiu; el qual resulta, demés, incongruent amb l'altre d'ordre geogràfic. Creiem que, el muntanyam del Cadí, val més deixar-lo com a prepirinenc.

Deixant de banda aquests detalls --que només hem remarcat amb el desig d'anar afinat els nostres estudis geogràfics-- cal dir que les pàgines dedicades a la Geografia de Catalunya són redactades també en un to viu, natural, sense eixarraïment de cap mena. Hi ha paràgrafs remarcables de precisió i de síntesi, com el que tracta de la ramaderia.

Des d'ara els nostres nois i noies podran iniciar-se en la Geografia i en el coneixement de la nostra terra amb un llibre de lectura agradable i de coneixements sòlids en la llengua pròpia. N'hem de sentir grat als autors i a l'editorial que s'ha emprès l'obra. [Pau Vila : "Un text català de geografia" Revista de Catalunya, vol. XVII, núm. 88 (15 de juliol de 1938), pp. 494-496.]