Les aportacions de Glòria Santa-Maria i Marició Janué versen sobre la dinàmica política al final de l'era isabelina, passat el Bienni Progressista, 1854-1856; una dinàmica barcelonina que, en certa manera, reprodueix el cicle de la Dècada Moderada descrit per Joan Fuster. El primer dels dos estudis, que segueix l'estratègia dels estudis biogràfics, tracta de l'etapa del Govern Llarg d'O'Donnell, que es correspon a Barcelona amb l'exercici de Josep Santa-Maria com a alcalde. Un cop enderrocades les muralles, la consolidació de Barcelona com a ciutat oberta i la definició urbanística de l'Eixample formen el procés més transcendent entre els afers gestionats per aquell magistrat i il•lustren una característica actitud de defensa de les competències municipals barcelonines en contra de la tendència centralitzadora dels organismes governamentals. Janué estudia el conjunt de factors que determinaren la migració definitiva de les preferències polítiques de les elits barcelonines cap a posicions incompatibles amb el manteniment d'Isabel II en el tron espanyol, i en subratlla quatre: la corrupció aparentment inseparable del règim, la dissincronia entre el desenvolupament barceloní i el de la resta del país, la ineficàcia administrativa combinada amb una fiscalitat injusta, i, finalment, la preeminència de la repressió militar sobre altres mitjans d'estimular l'adhesió social al règim.

Els treballs d'Isabel Fargues i Roser Tey sobre l'Hospital de la Santa Creu durant el Trienni Constitucional, 1820-1823, d'Alejandro Ros sobre Sant Joan Despí en el mateix Trienni i a l'època de les bullangues de 1842-1843, i el de Jordi Bou sobre l'arrencada de la Jamància l'estiu de 1843 adopten la fórmula de la crònica d'incidències en els moments àlgids de les agitacions revolucionàries i permeten posar en relleu detalls i implicacions de vegades insospitades dels canvis polítics en la vida de la ciutat i del seu entorn immediat. L'estudi de Fargues i Tey contraposa, però, els canvis menuts i no sempre irreversibles induïts des de l'esfera política – atesa la dependència de l'Hospital respecte a l'Ajuntament de Barcelona – amb la dinàmica de llarga durada pròpia d'una institució plurisecular. El treball de Montserrat Alay sobre institucions assistencials durant les set primeres dècades del segle XIX (el mateix Hospital de la Santa Creu, la Casa de Maternitat i Expòsits i, finalment, la Casa de Caritat) il•lustra, més enllà de les repercussions dels canvis polítics conjunturals, la precarietat de fons de les condicions de vida dels individus més febles dins l'ordre liberal i les conseqüències del pas de l'administració de la caritat pública des de les mans dels eclesiàstics a les dels administradors de les institucions públiques abonades per la burgesia.