primeres experiències de municipis constitucionals (arran mateix de l'aprovació de la Constitució de Cadis, 1812-1814, i en el Trienni Constitucional, 1820-1823) i de Joan Fuster sobre la Dècada Moderada, 1843-1854. L'aportació de Renom, que versa sobre el petit municipi de Sabadell, posa en relleu la importància de la pràctica política local dels darrers decennis de l'Antic Règim en la definició dels grups antioligàrquics que accediren al poder el 1812 i el 1820 i que eren més constitucionals – en el sentit de democràtics – que no pas adeptes al liberalisme en les seves implicacions econòmiques. El treball de Fuster analitza la dinàmica del període de reflux postrevolucionari i de construcció d'un règim moderat que tingué, entre les seves prioritats, el control del focus revolucionari que havia estat fins aleshores la ciutat de Barcelona. El fet més rellevant d'aquella evolució és que, malgrat l'aquiescència inicial dels sectors benestants de la ciutat, aviat es posà en relleu la dificultat d'encaixar les aspiracions econòmiques barcelonines dins la política dels moderats i l'obertura de les elits a l'opció progressista, més en consonància també amb la palpitació general de l'urbs.

Un segon centre d'interès del volum és el pensament polític del període. En aquest rengle destaquen els treballs d'Albert Ghanime, Genís Barnosell i Lídia Arnau, metodològicament molt diferents però amb indubtables vincles temàtics. El primer dels autors reivindica el conreu de la biografia com a estri per al coneixement profund de la ideologia i la política, i aplica aquesta metodologia a l'estudi de l'ambient revolucionari liberal a través d'una figura quasi paradigmàtica, el publicista i etern conspirador Tomàs Bertran i Soler. Per la seva banda, Barnosell estudia, bàsicament a través de la premsa de l'època, el vocabulari polític dels moderats, progressistes i republicans catalans dels anys finals del cicle revolucionari, amb l'objectiu de superar els freqüents malentesos ocasionats per una lectura anacrònica de paraules com ara pàtria i nació i apreciar el grau de solidaritat dels liberals catalans amb el projecte estatal espanyol. L'estudi de Lídia Arnau se situa en la perspectiva del dret i segueix el debat suscitat pels intents codificadors de mitjan segle XIX, i en especial pel projecte de Codi Civil de 1851, en ple domini moderat, tot subratllant la quasi unanimitat – en contra – de les veus catalanes i, sobretot, el pensament del notable jurista Estanislau Reynals i Rabassa.