que suposava l’activitat per a les caixes del comú dels ajuntaments i per a les butxaques de la cadena d’arrendadors gràcies als diferencials de preus entre origen i destinació de la mercaderia. I tot això, malgrat les pèrdues de pes que es produïen inexorablement --ben bé una quarta part del pes es fonia pel camí--, els costos del transport i els obsequis que els arrendadors havien de fer als regidors de la localitat en festes senyalades.

Tot i que en el sumari de l’obra no figuri una divisió expressa entre primera i segona part, la de l’estudi en general i la de la descripció dels pous en particular, sembla prou clar que tocaria situar el llindar entre ambdues en aquest punt del desenvolupament. En el capítol dedicat a relatar els vestigis actuals: els rastres de neveres a la toponímia (i a la literatura) [153-190], Amigó descarta o confirma diversos rastres i indicis. En l’anàlisi dirigida vers aquesta finalitat, no compta només amb els seus coneixements en toponímia, en els quals excel•leix, sinó també amb els resultats de l’enquesta a persones d’edat coneixedores de les zones suspectes d’amagar un pou. Amb això i la revisió de les informacions bibliogràfiques antecedents, l’autor fa relació de les trenta-cinc instal•lacions identificades en el capítol dels pous [191-214]. Finalment, amb les notícies de cada pou [215-284] tanca una obra que, bo i inventariant exhaustivament i crítica tots els que funcionaren al Camp de Tarragona a l’època moderna, millora notablement el coneixement del comerç del fred en general a Catalunya. [pau alegre, 4 de desembre de 2004]