Fa poc rellegia un text de Joan Tort de l'any 1992, escrit arran de la desaparició d'una persona amiga, en el qual, per foragitar qualsevol devessall lacrimògen sense solta ni volta, escrivia "... calia deixar escrites, precisament en aquest moment, algunes reflexions que ens ha suscitat la coneixença de l'enyorada companya. Una manera, en definitiva, d'exercir i de materialitzar l'esforç contra l'oblit que propugnava un gran escriptor contemporani, únic esforç a partir del qual pot tenir sentit la tasca quotidiana de viure." [*] La publicació sobre la figura del mestre de minyons i geògraf Pau Vila que ara ens ofereix el professor Tort rebla aquella reflexió de fa dotze anys. Atès el desconeixement creixent en el qual s'ha subsumit la seva llarga trajectòria vital, amb aquesta obra l'autor pretén "...evitar que el llegat intel•lectual de Pau Vila caigui transi- tòriament en l'oblit i sigui situat, per part de molta gent, en un pla del tot secundari". [9]

En endinsar-nos en l'apunt biogràfic de Pau Vila [11-22] tornarem a topar repetidament amb el tema del trencament i la continuïtat. Vila en va experimentar qui-sap-lo! M'ha interessat especialment la referència a una mort que va decantar-lo, de manera progressiva, cap als estudis geogràfics. La de Joan Palau Vera, fundador del col•legi Mont d'Or i editor de manuals didàctics de geografia, esdevinguda el 1918, just quan Vila es reintegrava a Barcelona després de l'estada d'aplicació pedagògica a Bogotà.

Un text arreplegat de Josep Iglésies ve a tancar la narració in crescendo de la presència pública de Vila sense apartar la tensió entre canvi i continuïtat: "...el seu riure era plàcid i la seva conversa sempre amable i serena, menys quan escometia contra el creixement mastodòntic i malginyat dels nous barris barcelonins (...) contra els pobles abans de pescadors i ara completament desfigurats (...), contra l'enviliment de bona part de les nostres muntanyes amb les múltiples urbanitzacions, i contra tants altres atemptats." [22]