atès que integra la ciutat en la reflexió teòrica i amb ella el cúmul de dimensions espaciosocials que són necessàries per tirar endavant la recerca. I com s’ho fa? En aquest sentit la introducció de la ciutat, com a categoria d’anàlisi, integra la dimensió espacial de la recerca: es tracta de “territorialitzar” la mobilitat i els mitjans de transport explicats en els capítols anteriors en un gènere d’àmbit geogràfic ben definit. Però això no es pot fer sense tenir en compte la dimensió temporal que fa possible la implantació territorial d’aquests dos elements. La significació de la mobilitat com a demanda i dels mitjans de transports com a oferta és perioditzada des de 1750 ençà d’acord amb les grans etapes de creixement de la ciutat occidental.

Per tant, es clou així el disseny del sistema teòric de vasos comunicants entre oferta i demanda, per un cantó, i espai i temps, per l’altre. En altres paraules, “es fa explícita la dimensió socioeconòmica i política que, primer, genera el sorgiment de la mobilitat i la consegüent necessitat dels mitjans de transport, i que, després, els va adaptant a les necessitats que imposen les diferents etapes històriques”.

La part dedicada a pormenoritzar l’anàlisi en el cas de Barcelona es resol amb un únic capítol, La ciutat de Barcelona, la concreció de l’anàlisi [149-280] el qual ocupa, si fa o no fa, la meitat del llibre. És clar que hi ha un gavadal d’informació i de treballs previs que permeten singularitzar les etapes històriques de creixement presentades, de manera genèrica, en el capítol cinquè, en Barcelona. La història urbana contemporània de Barcelona és rememorada, pas a pas, per Miralles. Val la pena de recordar-los.

L’estira i arronsa entre la mobilitat de la ciutadania i els mitjans de transport de tota mena a Barcelona dels nostres dies cal remetre’ls, en primera instància temporal, a la creació dels primers espais connectius que culminen la reorganització interna urbana del període 1714-1859. L’ampliació de la superfície urbana, l’Eixample, i la introducció de mitjans de transports mecànics, els tramvies, fan l’efecte d’una renovació completa de l’entorn urbà barceloní entre els anys 1860 i 1900. La xarxa urbana de transports avança a interurbana en el període 1900-1930 caracteritzat per la recerca d’un model operatiu per a la “Gross Barcelona” i la seva execució efectiva a partir de 1914.