procés social que va portar a la domesticació dels animals de llet a Occident i l’absència d’una evolució similar al Nou Món. Als Andes no es va donar, o no se’n té constància, la sacralització de l’extracció de la llet i del seu consum iniciàtic. Per altra banda, la sedentarització de la població tampoc hauria propiciat el consum d’un aliment tan fàcilment transportable.

El creuament d’explicacions diverses en la simbiosi natura/cultura es posa altra vegada de manifest en l’estudi dedicat a l’epilèpsia, la màgia i el tapir als Andes americans [118-136]. L’ús de les extremitats del tapir com amulets protectors contra l’epilèpsia, era costum molt antic i arrelat als Andes. Fins que no es va desmuntar la creença en el contagi d’aquesta malura psíquica, la caça de les diverses espècies americanes d’aquest mamífer -ungulat de manera molt singular-, per a dissecar-ne les extremitats va estendre el seu radi d’acció fins a endinsar-se en la selva amazònica. Això, no és només una bona raó per a retornar sobre el joc de relacions

entre estatges altitudinals sinó també sobre la difusió del tapir en el continent americà.

L’estudi titulat Guayaquil com a Ratòpolis [157-183] és ben singular. Descriu la proliferació d’aquests rosegadors a la ciutat equatoriana al llarg dels segles, sense oblidar la substitució de les seves espècies com a resultat de processos de difusió d’abast mundial durant el segle XVIII, per donar-ne una explicació tot seguit. Les condicions d’emplaçament i de morfologia de la ciutat també són retretes àmpliament. De tot plegat, la promiscuïtat espectacular d’humans i rates a Guayaquil és el resultat d’una combinació favorable de condicionaments ecològics, d’indisciplina popular i de deixadesa de les autoritats. Així, Gade dóna un relleu especial a la descripció de les actituds col•lectives en relació amb les successives escomeses que la ciutat ha sofert de pesta bubònica. Fins i tot en èpoques contemporànies, els estralls no han aixecat sinó mesures correctives molt estantisses.