Les possibilitats de regeneració de boscúries al vessant pacífic i als altiplans dels Andes són, contràriament al que es podria pensar d’una ullada superficial, ben factibles. Són diverses les espècies que poden créixer a cada estatge altitudinal -el veritable condicionament físic- de la serralada. Mitjançant una àmplia enquesta històrica, de base bibliogràfica, i de l’observació dels usos i costums dels camperols actuals de la puna peruana, Gade documenta de manera prou rigorosa la cronologia dels avenços de la desforestació des dels temps més reculats. Així, es pot assegurar que la cobertora vegetal andina ja havia estat profundament modificada i esclarida molt abans del desembarcament de Pizarro i del seu seguici de carn de forca. Les noves formes socials introduïdes pels hispànics remataren el romanent forestal andí. Les necessitats humanes de fusta per a tota mena de funcions, així com el manteniment dels herbeis per a l’engreix de bestiar són a l’arrel del paisatge andí actual.

L’entrellaçament de la capacitat biòtica del territori i de la seva vulnerabilitat per l’acció interessada dels humans s’exemplifica encara de manera més punyent en l’estudi en el qual posa en relació la malària i la retrogressió del poblament a Mizque (Bolívia) [75-101]. A més a més, s’hi fa ben nítida la debilitat de l’autor, com la de tots aquells que han seguit les pautes de la geografia cultural avançades per Carl Sauer, per la descripció dels fenòmens de difusió territorial en l’àmbit mundial. Com a mínim, en aquest cas n’hi intervingueren dos: el de la pròpia malaltia de la malària, amb els seus vectors associats, i el dels subgèneres de l’espècie humana instal•lats a la regió de Mizque d’acord amb la resistència que oferien a la malaltia. Tampoc manca l’anàlisi del raser altitudinal: la depressió de Mizque, a mig camí de Cochabamba i Sucre, s’entafora gairebé cinc-cents metres per sota del nivell màxim de supervivència del vector de la malaltia (2.450 metres).