Amb aquests pressupòsits i per descentralitzar l’administració autònoma, Nel•lo proposa a Lletres de batalla una estructura regional de set vegueries: “l’àmbit metropolità de Barcelona, les comarques de Girona, les Terres de Lleida, l’Alt Pirineu, la Catalunya Central, el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre”. En sengles articles, es parla de la necessitat de donar la veu al territori, del degut respecte a l’autonomia local, de l’especificitat de cadascuna d’aquestes regions i de la conveniència que puguin implementar polítiques territorials pròpies.

Doncs, ara toca socis del GEC (Govern d’Esquerra Catalana)! L’actual mapa de l’administració territorial a Catalunya és fruit d’una reforma feta a mitges el 1987 amb l’aprovació de les Lleis d’Organització Territorial, que ha anat ajornant la qüestió regional, fent del país un malalt crònic.

Se’n sortirà hom de fer casar la proposta regional d’uns, a la qual hauria d’adaptar-se en el futur la divisió provincial, amb la proposta de Catalunya província única dels altres? De moment la recepta de Nel•lo per estabilitzar el malalt és descentralitzar la Generalitat i reorganitzar per consens la cooperació local. Però aconseguit això, caldrà intervenir: demanar a les Corts espanyoles la modificació dels límits provincials.

Vénen temps interessants i cal que el debat geogràfic esdevingui un debat ciutadà. En proposar-s’ho amb Lletres de batalla, Oriol Nel•lo entronca amb geògrafs il•lustres com Josep Iglésies, Miquel Santaló, Gonçal de Reparaz i Pau Vila, tots ells membres de la Societat Catalana de Geografia, que abans de la Guerra Civil sovintejaven la premsa escrita.