Boada dedica un bon grapat de pàgines a reproduir les promulgades pel virrei de Catalunya l'any 1627. Posa en evidència l'intervencionisme reial amb la finalitat d'assegurar la provisió de fusta per a les construccions navals. És una dèria que no s'estroncarà ben bé fins al segle XIX amb l'adveniment dels bucs metàl·lics. Més enllà, dels "mando y ordeno" de ritual, les ordenances de boscos permeten conèixer molts detalls sobre espècies i treballs que altrament se'ns escaparien. És per això que, molt justament, Boada ofereix un resum molt generós del Compendio sobre el modo de sembrar, plantar, criar, podar y cortar toda especie de árboles... (1817) de Joan Baptista Golobardas, l'enigmàtic oficial honorari de Marina encarregat de supervisar els boscos dels corregiments de Manresa i Vic. Més conegudes, però no pas inoportunes, són les observacions sobre boscos de l'espieta reial Don Francisco de Zamora. Boada també en dóna notícia.

La fi de l'Antic Règim en matèria de boscos hauria d'identificar-se, segons Boada, amb el procés desamortitzador de les masses forestals que fins aleshores havien estat d'explotació comuna dels pobles. Si fa o no fa, és el mateix procés del qual es lamentava Horaci gairebé dos mil anys enrera. El cop de gràcia de la privatització del sòl forestal fou ventat per la llei anomenada de Madoz d'u de maig de 1855. Boada s'estén a narrar el salvament d'alguns boscos emblemàtics de Catalunya mercès a la seva catalogació, per part de l'Estat, com d'utilitat pública. Altrament, el notable eixamplament de la superfície de conreu, en especial el de la vinya fins a la invasió de la fil·loxera (1874-1904), així com l'augment de la demanda de combustible i de materials de construcció per a les zones urbanes en creixement desfermat, hauria deixat el territori de Catalunya pelat d'arbredes d'extensió significativa. Amb les dades disponibles hom ha pogut assegurar que Catalunya va atènyer el mínim històric absolut de sòl forestal a finals del segle XIX i començament del XX.