lluny de la precisió que Boada i els seus col•laboradors han assolit amb cartografia digital a 1:5 000 (deu vegades més gran!), fotografia aèria de baixa altura i procediments de localització molt acurats. L’observació detallada dels excel•lents mapes que presenten cadascuna de les taques de cobertora vegetal en una i altra data, permeten endevinar aquest problema prou a les clares.

Martí Boada ens podia haver estalviat el capítol dedicat a l’anàlisi de cobertes específiques [178-234] (la roureda de Ridaura, la zona supraforestal i la fageda). No penseu pas que, de sobte, Boada es posi a desbarrar. El qüestionament que en faig no és relatiu a la seva qualitat, sinó a la seva adaptació amb l’objectiu del llibre. Són aportacions d’un to molt i molt diferent al de la resta del llibre, l’apèndix inclòs. No s’adiuen, gens ni mica, al de l’obra de divulgació que pretén ser, i que aconsegueix plenament, en la resta de l’obra. Resulta evident, doncs, o així m’ho sembla, que per les conclusions de tall especulatiu i

provisional que ofereixen, les tres anàlisis mereixerien destinar-se a la publicació en revistes acadèmiques o científiques dirigides a especialistes.

El llibre no acaba pas amb les conclusions finals [229-234] de consuetud. Hi ha propina. En efecte, Boada ens ofereix una selecció molt generosa de fotografies de l’Arxiu Salvador Llobet costat per costat de les efectuades pel fotògraf Lluís Noguer els anys 2000 i 2001 escombrant el mateix camp de visió de les de fa cinquanta anys. També n’hi ha de l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya i del Fons Martí Boada. Malgrat les petites dimensions de les reproduccions i la manca de comentaris explícits per a cada parella diacrònica, s’hi endevina una anàlisi de l’evolució del paisatge en imatges suggeridora i d’un impacte pedagògic innegable. Podem confiar en una propera publicació específica? L’esperem amb delit.

[pau alegre, Setmana Santa del 2003]