L’enfila amb Carl Ritter i sorprèn que no sigui amb Humboldt. Posa en solfa els seus estudis de pensament geogràfic per destacar la transcendència d’Élisée Reclus (1830-1905) i Paul Vidal de la Blache (1845-1918) en la nissaga del “geògraf granollerí”: “Réclus va tenir com a mestre indiscutible Vidal de la Blache, però no compartia en absolut la defensa que aquest feia d’una geografia neutral i despolititzada” [31]. Les passeres següents fins a Llobet serien, entre d’altres, les de Brunhes i Deffontaines. En el seu conjunt, són pàgines en les quals Boada manifesta la seva gran admiració per Salvador Llobet. Estic convençut que Llobet també sentia una simpatia semblant per Boada. Sempre va dispensar una especial atenció als estudiants i estudiosos que ho eren bo i superant situacions de disponibilitat adverses.

Els dos altres apartats del capítol es reparteixen en sengles resums del treball de Llobet (1947). En primer lloc, unes notes sobre el marc socioambiental tradicional del massís des de la més remota antiguitat fins a mitjans del segle vint. I en segon lloc, l’esquematització i superficiació del mapa de vegetació del Montseny a escala 1:50 000

elaborat per Llobet a començament de la dècada dels quaranta en base a la cartografia topogràfica de l’Instituto Geográfico y Catastral. Una cartografia que cal qualificar de molt limitada pel que fa a la seva precisió. Amb les tècniques d’observació i dibuix de l’època, --la fotografia aèria era impracticable--, Llobet no podia millorar un nivell de detall superior al quart de quilòmetre quadrat (500 x 500 m). Tot i així, Boada ha gosat extreure les superfícies de les cobertes i usos del sòl dibuixades per Llobet amb una precisió d’àrea (10 x 10 m). Els resultats són a la taula de la pàgina 58. Destaca, en primer lloc, la superfície de l’alzinar (18.594,20 ha), seguida a considerable distància pels conreus de tota mena (8.950,39 ha) i la pineda de pi blanc (6.988,21 ha).

L’estat més actual de les cobertores vegetals del Montseny es sintetitza en els dos capítols següents. En primer lloc s’analitzen Les cobertes del sòl al Montseny a la dècada de 1990 en relació amb les Forces inductores del canvi ambiental [74-117]. Queda clar que el factor que ha pesat de manera decisiva en la transformació del paisatge del Montseny al llarg de la segona meitat del segle vint ha estat de naturalesa socioeconòmica.