De fa temps, Francesc Roma malda per seguir una trajectòria intel·lectual en una direcció ben definida. I se'n surt prou bé. D'ençà la publicació del treball sobre la figura del geògraf Salvador Llobet (2000), han estat diverses les produccions bibliogràfiques de Roma que han vist la llum. Entremig, encara li ha sobrat temps per redactar i presentar amb èxit la seva tesi doctoral (2002) al Departament de Geografia de la UAB, sota la direcció del doctor Abel albet, especialista prou reconegut en geografia cultural. Alguna d'aquestes obres, i la que ara comentarem no se n'escapa pas, han estat premiades oportunament [*].

Ara, la traça que Roma ressegueix l'ha portat a interpretar una part del llegendari català arrambat al que anomena la mitogeologia, la qual, i al capdavall, seria una branca de la geografia cultural. Així, especialitzat a la universitat francesa molt a la vora d'Augustin Berque, considera amb el seu mestre que "les coses no existeixen si no és en tant que l'ésser

humà els dóna sentit per la seva existència", de manera que "la natura és sempre simultàniament d'ordre ecològic i d'ordre simbòlic: és ecosimbòlica." Un enfocament del pensament de tot temps plenament inserit, no hi ha pèrdua, en el corrent del pensament geogràfic postmodernista. Conseqüentment, això el porta a tractar el paisatge a l'estil d'un llibre obert: "el món físic pot ser llegit i el que originàriament era un discurs --una llegenda-- esdevé l'explicació plausible d'una part del món." [9] Aquesta perspectiva, que podria resultar xocant per a les mentalitats dels folkloristes dels país, s'explica i detalla en la introducció [9-13]. Roma no hi fa pas 'volar coloms' ni deixa anar 'traques verbals'. Ben al contrari, aquesta introducció és un escrit amb l'extensió i el contingut just per a situar el lector i la lectora en el tema i en l'enfocament esmentats. Un text, doncs, que els professors de pensament geogràfic podrien incloure amb profit en els dossiers de lectures obligades per als seus estudiants.