Vilar hi lamentava el to que havia pres el col·loqui, i confessava que s'hi havia sentit molt incòmode, en part perquè era gairebé l'únic dels assistents d'una certa edat que havia intentat examinar 'des de fora' el fenomen -tots els altres eren exmilitants del partit comunista que intentaven justificar-se d'haver-ne sortit- però també perquè els historiadors més joves semblaven especialment desorientats en el seu intent de repensar, com a historiadors, els problemes històrics.

En la carta, Vilar expressava que la seva participació en el col·loqui només hauria pogut resultar interessant -amb vista a entendre el fenomen del comunisme- si hagués pogut analitzar-hi força llargament sis punts:

1) La meva presa de consciència, en una adolescència totalment aïllada de tota influència revolucionària, d'"aquella gran resplendor a l'Est".

2) La meva presència i 1es meves reaccions en un lloc i en un temps gairebé mitificats avui: l'École Normale de Sartre, Nizan, Aron, Friedmann, etc., on feia gust de fer el meu aprenentatge d'historiador, al costat de Jean Bruhat, però de cap manera atret per Georges Cogniot.

3) La meva experiència espanyola dels anys 30-36, ocasió única de veure néixer i morir una 'democràcia' ben intencionada en una brutal lluita de classes, drama en relació contínua amb la meva recerca d'historiador, és a dir, amb el marxisme pròpiament dit.

4) La visió clara, a la vetlla de 1939, del que havia de ser el gran conflicte, visió que no em plantejava dubtes en la interpretació de Munic, del pacte germano-soviètic, i de la drôle de guerre.

5) Una guerra i una captivitat, les lliçons de les quals no em feren rectificar cap de les anàlisis precedents.

6) Un endemà de victòria on els comunistes francesos (i sens dubte el mateix Stalin) visqueren un moment d'eufòria segurament il·lusori, que va fer més dura la seva reacció obsidional quan es retrobaren -jo no havia deixat de preveure-ho- en el món hostil de la guerra freda.

Les cinc primeres preguntes van servir de guió a les gravacions de Pierre Vilar. Immediatament després d'haver-les-hi llegit -en realitat, ja que les havia escrit ell, d'haver-les-hi recordat- Pierre Vilar va veure clar el