El capítol quart, ruptura i continuïtat: la imatge de Lleida 1940-1976, abasta gairebé la meitat del llibre [pp. 107-210]. Això pot fer semblar que se li ha donat una extensió fora mida. No m'ho sembla pas. Els testimonis sobre la ciutat d'aquest període són prou nombrosos com per entretenir-s'hi. A més a més, en un panorama intel·lectual tan migrat --com per tenir-hi lloc l'abjecte Aunós, abans lliguero, després camisa nueva--, i una vida política reduïda a la mínima expressió, que ja és dir, la temàtica urbana era un dels pocs aspectes dels quals encara se'n podia publicar un sano contraste de pareceres, sempre i quan els esquitxos no afectessin més amunt del Consistori municipal de torn. Altrament, i sense baixar a les catacumbes, què es pot rememorar de la vida pública d'aquella altra quarantena? Quines eren les visions de la ciutat que podien ser compartides per la majoria dels habitants? Ganau ho ha sabut remuntar amb els materials de les publicacions legals de l'època sense decandir en cap moment l'interès del lector o lectora.

El toc de realisme, al qual ja m'he referit ratlles amunt, és present tothora. Però sense que hi manquin assaigs poètics de bona xeixa. Així, en introduir els punts de vista de Francesc Vallverdú, el darrer dels escriptors revisats, diu, "arribats al final del joc de miralls que presentem en aquest capítol, on les imatges es projecten i retornen" [201] en relació amb els entortolligats anants i vinents entre Lleida i Barcelona arran de les conegudes obres de Josep Ma. Espinàs (1956) i de Josep Pla (1961). Tots dos varen ser acusats pels leridanistas de fer valer els tòpics en comptes d'una 'realitat' que no concreten pas. Ganau ho endreça amb encert: un bonic "joc de miralls".

pau alegre, desembre de 2002