"La imatge de Lleida que ens van transmetre els viatgers [fins a la guerra del Francès] era sempre externa a la ciutat, de les muralles enfora. Les referències a l'interior de la ciutat són molt escasses". No podia ser d'altra manera atès que "els carrers estrets, costeruts, que s'enfilaven turó amunt amb un traçat sinuós, els semblaven lletjos i dolents. Res no s'endugué valoracions tan negatives per part dels viatgers com l'interior de la ciutat." [33] Eren els mateixos carrers que a mitjans del segle vint haurien de ser dels aspectes més apreciats estèticament de Lleida. Els escriptors i els dibuixants que varen retenir la imatge de Lleida abans del 1800 es documenten al capítol primer: Lleida abans del segle XIX: viatgers i militars. Una selecció de reproduccions de vistes i plànols el complementa de manera adient.

De la florida de visitants grafòmans, més o menys il·lustrats, poc o molt interessats, de les acaballes de l'Antic Règim, hom passà a una sequera molt acusada durant la primera meitat del XIX. Les turbulències de l'època no convidaven pas a fer viatges. Però la mentalitat dels observadors també havia canviat. En són testimoni les dues obres d'obligada citació que trenquen aquella sequera: els Recuerdos y Bellezas... de P. Piferrer i el Diccionario... de P. Madoz, romanticisme i jacobinisme a pleret, amb l'ascens de la burgesia industrial barcelonina, la financera madrilenya, i la comercial de mantes places de canvi i gir, entre les quals també figurava la de Lleida. La potència del mercat lleidatà no era [i no és encara avui el 2002] pas menyspreable.