Tot plegat portaria a l'historicisme, l'higienisme i el regeneracionisme tan característic de la segona meitat del mateix segle XIX, i que tindria en el fenomen urbà el seu àmbit privilegiat d'aplicació. Lleida tampoc no se'n va deslliurar. Ganau ho repassa en el capítol segon: una visió progressista de la ciutat (segle XIX). En aquest context, Ganau mostra un especial interès per l'obra històrica de J. Pleyan i de la seva preocupació per la manca d'industrialització, o dit d'altra manera, per la manca d'una burgesia amb cara i ulls. Pleyan inaugura, per dir-ho d'alguna manera, la nissaga d'escritors lleidatans que des de tots els cantons ideològics haguts i per haver varen plasmar la seva visió de la ciutat sobre el paper.

"Els primers anys del present segle [XX], suposaren, en gran part, una continuació de la imatge de Lleida que es tenia a la darreria del segle XIX". Aviat, però, el bé de Déu de les aigües del Canal varen començar a omplir la bossa dels pagesos de l'Urgell. Cap als anys deu i vint s'acabava la quarantena d'incerteses experimentada d'ençà la inauguració de la magna infraestructura. I la conseqüència estructural és cantada: el comerç de la ciutat de Lleida se'n va beneficiar plenament. Es respirava progrés: infraestructura, estructura,... i superestructura!: "Progrés material, progrés cultural" [79]. És el telò de fons del capítol tercer: la recuperació de la tradició (1900-1936). És el trajecte que va des del poeta omnicultural Magí Morera i Galícia (1858-1927) fins als joves catalanistes i republicans lleidatans abocats de ple a la cultura universal als anys trenta.