pensament teòric contemporani sobre la ciutat és tan eixut. És cert que la ciutat té problemes, tant la del Primer Món com la del Tercer Món: hi ha fragmentació i segregació territorial i social; desapareixen espais i referents públics carregats d'una gran simbologia col·lectiva; a voltes, la vida urbana s'ha empobrit i fracturat; s'han substituït vells teixits urbans per espais asèptics, neutres, desmemoriats; la mediocritat i la falta de reflexió i de creativitat s'han dissimulat sovint sota un suposat avantguardisme.

Tot això --i més-- és ben cert, però aquests no són elements suficients per caure en el derrotisme. Sempre hi ha hagut crisis urbanes i moltes d'elles s'han superat. A més, el fet que moltes ciutats estiguin en crisi no s'ha d'interpretar, simplement, com un senyal que el seu rol esta en decadència irreversible. Molt sovint és al contrari: estan en crisi, precisament, perquè el seu rol està canviant, s'està adaptant a un nou context.

La ciutat moderna té nous reptes, reptes creats per una societat que té també els mitjans per superar-los. Pep Subirós ens en recorda uns quants: la necessària compatibilització entre ordre i complexitat; la revitalització dels centres urbans per mitjà d'esponjaments prudents que evitin la seva conversió en espais de caràcter estrictament folklòric, turístic i comercial (cal aprendre a jugar amb els diferents temps de la ciutat); la centralització de la perifèria, eliminant barreres i refent jerarquies; l'imprescindible sargit dels descosits de la història; la coexistència de la creixent diversitat i complexitat social en un únic espai de reconeixement i respecte comú.

Reptes superables, sens dubte, però amb l'ajut de tots els ciutadans i de totes les ciutadanes. La ciutat és massa important per deixar-la només a mans dels i de les professionals de l'Arquitectura, de l'Urbanisme, de la Geografia. La ciutat és dels ciutadans i de les ciutadanes i són aquests i aquestes --sobretot els i les qui n'estan enamorats i enamorades-- qui han de pensar-ne en primer lloc el seu futur, perquè no