del canvi ambiental global. Evidentment no ho farem des de la perspectiva científica o acadèmica, que aclarem al capítol següent, sinó des de la dimensió social i política" [p. 148].

La trajectoria s'assenyala amb fites que parteixen de Silent Springs, de Rachel Carson (1960), com a obra clau inicial. A començament de la dècada dels setanta, potser com a premonició de la crisi energètica que es desfermaria l'any sobre, trobem les fites de l'Informe del Club de Roma i la celebració a Estocolm de la Primera Conferència Mundial sobre Medi Ambient patrocinada per l'ONU, les dues de 1972. La reunió d'Estocolm va incidir en l'educació ambiental: educar per a comprendre el món, lema més o menys reiterat a la Conferència Intergovernamental sobre Educació Ambiental celebrada a Tbilisi el 1977, aquesta vegada sota els auspicis de la UNESCO. En cada cas se sintetizen les conclusions o les declaracions.

L'any 1980 es va plantejar per primera vegada el concepte de desenvolupament sostenible "entenent-lo com aquell que fa possible el progrés de les societats humanes i la conservació dels recursos vius del planeta. Perquè un desenvolupament sigui sostenible caldrà que tingui en compte, a més dels factors econòmics, els d'índole social i ecològica" [p. 164]. Així era definida a la resolució de l'ONU sobre l'Estratègia Mundial per a la Conservació. Els lemes de les reunions i les conferències que jalonen la trajectòria cada volta són d'un impacte mediàtic major: "El nostre futur comú" de l'informe Brundtland de 1987 per reincidir en la definició i objectius del desenvolupament sostenible, o bé el "Cuidem la Terra" (1990) per reverdejar la declaració de l'Estratègia Mundial per a la Conservació.

Evidentment, la inspecció de les fites no acaba pas aquí. Trobarem encara les propostes i resums de l'anomenat Gran Concili Ambiental: la Cimera de Rio de 1992; les de la Conferència Europea sobre ciutats i pobles sostenibles (Aalborg, 1994) amb les propostes de l'Agenda 21 d'abast local; i les

segueix...