<<< retrocedir  la murada i, fins i tot, el pont llevadís. Amèrica reactiva les formes i les funcions de l’arquitectura medieval. Les fortificacions de les comunitats tancades, rematades amb torratxes, perfilen l’espai urbà. No hi ha manera d’entrar en aquests barris residencials sense una invitació, sense que el guàrdia no hagi verificat la matrícula del vehicle i hagi obtingut la confirmació telefònica del propietari. La segregació és la separació de les diferències, tant com l’agregació de semblances. Cada illa de cases, cada cèl·lula és un món a banda. Aquí, els jubilats; allà, els joves en activitat. I, d’ara en endavant, la classe mitjana desclassada, a l’atenció de la qual podeu llegir a les parets de la ciutat: “la vostra casa ha estat embargada? Us agrada el blues? Visiteu la nostra residència.”

En la claror esgrogueïda d’un supermercat Walmart, feinegen alguns empleats i entretenen un grapat de clients. Són les 4 de la matinada. Els casinos, oberts les vint-i-quatre hores del dia, imposen la cadència de totes les activitats de la ciutat. Els horaris del magatzems han estat acomodats als de l’ocupació del temps dels crupiers i les dones de neteja. A les cuines dels restaurants, no hi ha tret de sortida. Hi regna una atmosfera d’endormiscament permanent. Els comptats clients s’hi relleven sense treva, enllestint els sopars bo i sols. “Las Vegas, és la ciutat vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre. M’encanta! deixa anar el senyor Butch, de 61 anys, nadiu de la ciutat. Em passa pel cap de comprar quelcom a les 2 de la matinada? Ho compro! Vull anar al restaurant a les 3 de la matinada? Hi vaig! Aquí pots anar sempre on vulguis i quan vulguis.” La urbanitat esvalotada de Las Vegas és la de l’explotació ininterrompuda del temps. I, en aquesta ciutat que ha erigit els 3 x 8 en estil de vida, als ciutadans expropiats no els resta ni els llocs ni els moments que compartien.

Com han posat de manifest els arquitectes Robert Venturi i Denise Scott Brown, a l’Strip, “no hi ha res que no sigui anunci, (...) El gran anunci va aparèixer per a connectar el conductor amb el magatzem i, més endavant, en panells immensos orientats vers l’autopista, els llevats de pastissos i els detergents són exalçats pels seus fabricants nacionals. El signe gràfic a l’espai ha esdevingut l’arquitectura d’aquest paisatge (9)”. L’ordenament de Las Vegas posa el triomf del consumidor en escena, mentre que el treballador, el de Walmart o el dels casinos, a l’escala del servei de l’economia urbana.

La nova economia terciària, la qual avui és una majoria esclafadora de l’ocupació dels Estats Units, ha promogut el consumidor al rang d’actor revelació de la transformació social. Antic centre de transformació mundial, els Estats Units esdevenen, a poc a poc, un simple espai de consum. En aquesta societat en la qual el consens consumista sembla haver reemplaçat els antagonismes de classe, els treballadors, tanmateix, no han desaparegut. Des dels anys noranta, el desenvolupament de la indústria del joc ha menat a la construcció de nous casinos, cada volt més gegantins. Diversos centenars o milers d’empleats s’amunteguen en el mateix espai de treball. Mentre que les dinàmiques del poblament tendeixen a la disseminació dels habitants en la ciutat, la nova geografia dels assalariats fa emergir, al llarg de l’Strip, concentracions propícies a formes inèdites d’organització sindical.

Entre 1950 i 1980, “Las Vegas era una d’aquelles ciutats de les quals hom es feia una imatge caricaturesca, corrompuda i “mafiosa” dels sindicats”, i que la patronal no dubtava gens ni mica a retreure per a combatre el seu desenvolupament, observen els sociòlegs Rick Fantasia i Kim Voss (10). Durant aquell període, els empleats van patir el funcionament dels sindicats americans, el qual fa dependre els convenis i els salaris dels acords descentralitzats assolits entre empresari i empleats al lloc de treball mateix. La corrupció sindical i la repressió patronal van esqueixar les solidaritats locals.

Va caldre temps i fatigues per a bastir i organitzar, als espais del Sunbelt, un “moviment d’empleats” dotat d’una força comparable amb la del moviment obrer de les ciutats del Midwest. Un moviment capaç d’oposar-se a la regressió salarial, la qual va imposar el crèdit per sobre del salari i fer prevaler la “llibertat” del consumidor per sobre de les condicions de treball. A les oficines de la secció 226 dels culinary workers (els treballadors de la restauració), la presidenta del sindicat, Geoconda Argüello-Kline, recorda: “A la primeria dels anys vuitanta, no rutllàvem gens bé, i els treballadors dels casinos tenien problemes amb les direccions respectives. És aleshores quan se’ls va desvetllar la necessitat d’organitzar-se i de lluitar.”  seguir >>>