<<< retrocedir  El canvi de signe es va decantar cap a mitjans dels anys vuitanta. “El 1984, es produeix una vaga molt dura a la qual es van adherir divuit mil treballadors. Durant els anys següents, ens vàrem esforçar per crear comitès a cada casino. Més endavant, el 1991, s’inicià la vaga al Frontier. Va durar sis anys, quatre mesos i deu dies.” Desfermada en ocasió de la negociació del conveni col·lectiu dels empleats de l’hotel, aquesta vaga va ser la més llarga i una de les més importants dels Estats Units des de 1945: la desfilada de vint mil vaguistes per l’Strip i una marxa de cinc-cents quilòmetres a través del desert de Mojave van permetre esbombar la causa pels mitjans de comunicació (11). I, al capdavall, la victòria, el 1998. Un combat que “ha demostrat a les empreses que els treballadors eren capaços d’organitzar-se, atès que sabien perquè lluitaven, feien pinya per les seves famílies i per unes condicions de vida dignes”.

A Las Vegas, el sindicalisme representa l’única esperança per posar aturador a la lògica de l’explotació. “Posem per cas l’Station, continua Argüello-Kline. En aquest casino, els treballadors han decidit organitzar-se, atès que podeu treballar trenta anys en aquell catau i no tenir pensió de jubilació. No teniu seguretat del lloc de treball i heu de pagar 100 dòlars de la vostra butxaca cada mes per una assegurança mèdica. Mesureu la diferència entre l’estatut d’aquests treballadors i els dels nostres sindicats. És molt gran.” Avui, el 90% dels treballadors dels

casinos estan sindicats. Així mateix, els culinary workers compten amb cinquanta-cinc mil membres, val a dir que cinc mil menys dels que tenia el 2008. “No cal dir que la crisi econòmica ha afectat l’economia de Nevada, conclou Argüello-Kline, però els nostres adherents resten protegits. No han parat de beneficiar-se del retir i d’una assegurança mèdica per a ells i per a la seva família. Tot això no ha pas canviat amb la recessió. Els assalariats conserven la seguretat del lloc de treball. El sindicat forma com una bombolla protectora al voltant seu.”

Com a Detroit a l’època de la gran indústria, Las Vegas, a l’era de l’economia dels serveis, es presenta com una ciutat combativa i acusadament sindicada. Més enllà de l’escenografia privatitzada del seu territori, més enllà del bum-bum i el kitsch dels consensos facticis, destapa potser la modernitat de la societat americana: la d’una moral de resistència i d’un sentit d’acció col·lectiva que ha sobreviscut a totes les temptatives per reduir al no-res les solidaritats salarials, a totes les vel·leïtats per erigir l’atomització de la societat en principi d’organització socioespacial. Instal·lats al bell mig del desert, voltats per tossals vermellencs i muntanyes malves, aquests treballadors poden ser, cara al buit i el vent de la història, els pioners d’un nou gènere?

[Allan Popelard i Paul Vannier; versió catalana de P. Alegre]