L’urbanisme de la solitud. Las Vegas,
l’estadi suprem dels Estats Units.*

Strip enllà. De nord a sud, l’avinguda, set quilòmetres de llargària, concentra la majoria dels casinos, hotels i sales d’espectacles de Las Vegas. Resseguir-la, és com donar una volta al món en vuitanta minuts. Davant la piràmide de l’hotel Luxor es dreça l’Excalibur, un castell soliu immens. No gaire lluny, Les Quatre Estacions de Vivaldi rodolen per la porxada del Venetian. Entre les reproduccions del palau dels Dogos i del Campanile, els gondolers feinegen en una bassa. Els enamorats festegen i es fan fotografies, mentre que, sobre el pont del Rialto, alguns transeünts badoquegen encantats.

A tocar, entre uns símils de la Tour Eiffel i un Arc de Triomphe a escala reduïda, l’hotel París-Las Vegas s’aboca sobre el Sena. De cop i volta, les aigües calmes del riu s’agiten: onadetes i sortidors d’aigua sumptuaris. Més enllà, eructa el cràter d’un volcà: columnes de foc i ruixats de lava. La cridòria s’infla amb les veuarres, els xiscles i els visques de la gentada.

De manera semblant a les avingudes centrals de les exposicions colonials, al llarg de les quals, en altres temps, les metròpolis edificaven pavellons d’estil indígena, l’Strip permet la celebració espacial d’una “república imperial”. Tan plena de dia com de nit, atapeïda de turistes i de vehicles, s’ordena en un llarg corredor en el qual les passarel·les i galeries canalitzen els itineraris. Entre sales de joc i atraccions, el vianant s’entafora en un circuit saturat de neons i d’anuncis enlluernadors, a través de passadissos infinits. Els difusors vaporitzen perfums de síntesi. Altaveus diminuts, encastats a les parets o camuflats als troncs, parlotegen a mitja veu i deixen anar cançons patriòtiques –God Bless the USA. No compteu aturar-vos en un bar per fer un respir: el taulell serà ple de màquines escurabutxaques. No hi ha cap lloc ni moment propici per a la divagació privada del pensament. És un espectacle total que distreu, capta i desorienta els sentits. L’agençament urbà empresona i ordena el moviment dels cossos, ofega els individus en un batibull anònim.

Les atraccions no redueixen pas la impressió de solitud. El casino és el lloc de les separacions i dels atrinxeraments. A les taules, els jugadors de pòquer s’isolen sota la seva màscara, darrera les ulleres de sol, en el silenci del murmuri fosc del llum zenital. Unes passes més enllà hi ha el regne del simulacre high-tech: unes mirades estupiditzades s’enfonsen en la pitrera d’un holograma femení que distribueix cartes virtuals. Amb la ruleta, la roda de la fortuna i els jocs “de societat”, el casino es manifesta com l’al·legoria d’un món on tota comunitat i tota solidaritat s’ha desfet per deixar-hi, només, solituds antagonistes; on cada jugador, captiu del seu desig confús, no té ni col·lega ni adversari, si no l’atzar i la probabilitat.

“A l’estat de Nevada, la taxa d’addicció al joc és del 6%, el triple de la mitjana nacional”, afirma Carol O’Hare, directora del Consell de Nevada per la problemàtica del joc, un organisme privat associat amb l’Estat. Al llindar silenciós de la nit, apartats de la gernació, una vintena de jugadors, homes i dones de tota edat, s’han retrobat a la porta d’un petit local ocupat, només, per taules disposades en U i un refrigerador. Ací, com a les quinze reunions que tenen lloc a la mateixa hora a la ciutat, el ritual és idèntic. D’antuvi, la lectura escrupolosa del llibret en el qual hi ha consignades les regles de l’associació. Tot seguit, el recordatori de les normes pràctiques: el temps en l’ús de la paraula haurà de ser igual per a tots els participants. I arriba, per fi, el temps de les confidències. Relats de ruïna i de malentesos familiars, de disputes i de separacions, de vides desfetes, desheretades i desolades. I, per acabar, el toc reconfortant de trobar-se en una assemblea comprensiva. Acabada la reunió, els membres dels Jugadors Anònims fan pinya fora, agombolats a les baranes de protecció. Sembla ben bé que refacin un posat de societat. Darrere, s’aprecia la lluminària de l’Strip. Amb les darreres pipades se separen fins a l’endemà.

Les taxes d’addicció al joc no són pas l’única anomalia estadística. Coincidència o no, Las Vegas presenta un altre tret distintiu: una de les taxes de suïcidi més elevada dels Estats Units. Els dos índexs contrasten amb la imatge festiva de la ciutat; més aviat semblen revelar un derelicte. I, lluny de ser-ne un simple suport, l’organització espacial en podria ben ser el factor determinant.  seguir >>>