<<< retrocedir  Els desdinerats fan cap a les sabanes plàstiques luxuriants i el refinament dels estucats palatins. Decorats a banda, no hi roman ni l’ombra de l’opulència i dels fastos de les imatges cinematografiades. Ni els déshabillés provocadors, ni els esmòquings nets i planxats; ni Steven Soderbergh i els seus herois de posat extravagant (Ocean’s Eleven), ni Martin Scorsese i els seus personatges de cabellera engominada (Casino). En canvi hi ha gorres de beisbol, camisetes balderes amb els colors de les barres i estrelles, pantalons de mitja canya, dels que deixen els turmells a l’aire. I la ferum del tabac fred.

Són diversos els detalls que ens fan pensar que som en una fàbrica. L’enfilada de màquines: l’espai racionalitzat de la cadena. Les garlandes sonores i les tonalitats multicolors evoquen el soroll de la ferralla martellejada i l’esclat enlluernador dels aparells de soldadura. Els jugadors són al seu lloc. Cadascun s’acarnissa per guanyar un salari casual. Esguards maquinals, gestos mecànics i reflexos reglamentats. Els braços són fermats a les palanques; els ulls, fixos en els comptadors. Els cossos són indestriables dels aparells. El contramestre, transvestit de guàrdia de seguretat, assegura l’ordre dins l’espai productiu. Recolzat amb la mirada de centenars de càmeres de videovigilància, vetlla per la continuïtat de la cadència, pel bon funcionament dels autòmats i la circulació dels fluxos.

Certament, les causes dels suïcidis són diverses. Linda Flatt, directora de l’Oficina de prevenció del suïcidi de Nevada, posa “la dificultat d’accés a les ajudes, especialment pel que fa referència als malalts psiquiàtrics, agreujada en un context de retallades pressupostàries, i la facilitat d’accés a la possessió d’armes” com a característiques de la societat americana. I no s’està de presentar una geografia del suïcidi, la dels estats que presenten taxes superiors a la mitjana nacional, la qual dibuixa un gran arc al llarg de les Muntanyes Rocalloses, des d’Alaska fins a New Mexico. Tanmateix, en aquest “cinturó del suïcidi”, Las Vegas ocupa un lloc a part. “Ja fa molts anys que ens trobem en el top 5 de les ciutats on la gent es mata més als Estats Units”, remarca Michael Murphy, metge forense del comtat de Clark, del qual forma part l’aglomeració de Las Vegas, tot just rebre’ns al seu despatx. En un decorat de sèrie televisiva –diploma del Federal Bureau of Investigation (FBI), emmarcat i penjat a la paret, i fotografies dels fills al salvapantalles de l’ordinador-,

Murphy, cap a la cinquantena, simpàtic i ocurrent, representa de meravella el seu paper. Sota el seu bisturí desfila el seguici fúnebre de les morts violentes del comtat: “La gent pensa, de primer antuvi, que són els turistes i els jugadors els qui se suïciden. No és pas així; són majoritàriament els habitants els qui ho fan.”

Les representacions associades amb Las Vegas no deixen endevinar res d’aquesta realitat mòrbida. L’halo d’imatges que aureola la ciutat atreu cada any una munió de nous residents. De fa vint anys ençà, el saldo migratori de Nevada és el més elevat dels Estats Units, i Las Vegas n’és la beneficiària principal. Entre 2001 i 2010, la seva població ha passat del milió i mig als dos milions d’habitants (1). L’estructura del mercat del treball encoratja el creixement demogràfic, amb una presència sobrepujada d’ocupació de baixa qualificació en els sectors dinàmics de la construcció i de l’hostaleria, la qual cosa fa de la ciutat del joc un eldorado per als aturats.

“Quan la gent es trasllada aquí, s’instal·len, més que res, per a començar de cap i de nou -analitza Murphy. Però no tarden gaire a adonar-se que la seva situació és tan dura de suportar com abans”. A més a més, són nombrosos els qui han estavellat els seus somnis contra la ruïna immobiliària, la qual ha minat els fonaments de l’economia urbana. Stephen Brown, catedràtic d’economia a la Universitat de Las Vegas, recorda que “amb una taxa d’atur del 13,5%, Vegas és capdavantera entre les ciutats de la seva dimensió als Estats Units”. El grup d’opinió de la Brookings Institution fa notar que, entre les cent àrees metropolitanes més grans del país, és aquí on la taxa d’atur ha estat més elevada durant els darrers tres anys (2). Un deteriorament que el metge forense mesura... a la seva manera. “De fa dos anys, assistim a un pic dels suïcidis-homicidis [és a dir, quan una persona mata el seu cònjuge o company abans de donar-se mort ell mateix]. Hi ha dos casos paradigmàtics –ens precisa. Els uns són els qui ho han perdut tot i no saben on anar a raure. Generalment, tenen més de 50 anys. Els altres són els qui, esgotats, no se senten amb forces d’assumir la càrrega d’un cònjuge, en especial si aquest darrer està malalt de gravetat. No puc pas provar-ho, però tinc la pregona convicció que, en la majoria dels casos aquests suïcidis tenen relació amb la crisi econòmica.”  seguir >>>