<<< retrocedir  Des de les acaballes de 2006, els preus immobiliaris s’han enfonsat un 60,5% (3). A les zones urbanes fantasmagòriques, habitades pels records de les classes mitjanes a les quals els seus promotors les destinaven, als guetos pericentrals de Las Vegas, arreu, la crisi grava la seva corba seriada al totxo. Les planxes que obstrueixen l’entrada a les cases embargades són totes iguals, i els panells “Per vendre” floreixen als jardins. Desi Coleman, 55 anys, viu en una d’aquestes illes miserables dels barris septentrionals, on la ciutat sembla a punt de la “canibalització”. Pels voltants d’una delegació de l’Exèrcit de Salvació, entre l’autopista i el cementiri Woodlawn, un centenar de sense sostre, bo i sobrevivint en un paisatge d’ermots, han parat les seves tendes a la vista del Vegas Drive. No gaire lluny, hi ha habitants que tallen arbres amb destral per a encendre fogaines, mentre que, al llindar d’una porta s’ofereix el brocanter dels pobres: una confusió d’objectes rebaixats amb el tresillo exposat a la voravia. “Tant aquí com a molts altres barris, hi ha molta gent que ha perdut la casa, ens explica Coleman. Un cosí meu, d’un carrer proper, per exemple... Tothom ha rebut. Excepte els rics!”

Amb la multiplicació dels embargaments immobiliaris (4), el sentiment de veïnatge s’ha esvaït. La sortida forçada d’una part dels habitants no ha fet altra cosa que reforçar l’anomia social que resultava de la forta rotació residencial (5). A Las Vegas, el 91% dels seus habitants són originaris, ni més ni menys, d’un altre estat, i un 45% manifesten la intenció de marxar-ne (6). A l’est de la ciutat, els barris de caravanes són testimoni de la hipermobilitat d’una part de la societat americana. Robert Schoffield, encarregat del Royal Mobile Home Park, estima en trenta-cinc mil el nombre d’habitants amb aquest estil de vida a la ciutat. Entre els dos-cents trenta-set residents al seu Park, hi podem trobar, sobretot, “jubilats i actius amb ingressos inferiors a la mitjana”. Si un bon nombre de retirats han triat l’alternativa de viure així, els treballadors, per la seva banda, se senten obligats, de crisi en crisi, a portar una vida itinerant. En definitiva, “no hi ha ningú d’aquí” resumeix Murphy, abans d’afegir: “No hi ha dubte que la taxa de suïcidis té alguna cosa a veure amb això, amb l’isolament de les persones, amb l’absència de parents en cas de prendre mal i a la feblesa de les relacions de veïnatge. Una gran majoria dels habitants no tenen ningú amb qui confiar en cas de dificultat.”

L’ordenació del territori no permet, de cap manera, trencar la solitud urbana. Ben al contrari, n’agreuja els efectes. Segons Matt Wray, catedràtic de sociologia a la Temple University de Filadèlfia i autor de diversos estudis sobre el suïcidi a Las Vegas, “el fort creixement demogràfic no ha anat pas acompanyat amb la creació de serveis locals, com centres cívics o escoles, posem per cas. Penso que aquestes institucions haurien ajudat la convivència social. La seva manca resulta destructora per a la societat urbana.” La raó d’aquest buit?: “La taxa tan baixa d’impostos municipals, la qual no permet finançar aquells equipaments.” Efectivament, l’estat de Nevada i la ciutat de Las Vegas tenen una de les fiscalitats més baixes dels Estats Units: no hi ha impost sobre la renda, ni de successions, ni de societats... Si hi afegim la permissivitat en matèria de costums -joc, prostitució, alcohol, matrimoni-divorci-, Las Vegas se’ns afigura com el laboratori de la ciutat llibertina, no pas llibertària.

Posada sota observació per les agències de qualificació del deute (7), el consistori ha apostat per l’”estratègia de xoc” d’accelerar la liberalització de la seva economia (8). D’ençà 2008, tots els pressupostos públics han estat capolats: -43,6% a l’administració, -27,2% a la justícia, -23,6% a la cultura i -9,8% a la seguretat. Hi ha escoles, així com centres culturals, que s’han vist obligades a tancar. Pel que fa al finançament de treballs públics, han estat ribotejats fins a la meitat. D’ara en endavant, les autoritats municipals prefereixen encomanar-se al partenariat públic-privat, com és el cas de l’operació de reordenament del centre de la ciutat, l’objectiu de la qual és la creació ex nihilo d’una centralitat encara inexistent. Ara per ara, l’Strip és l’espai on convergeixen els turistes d’arreu del món; no és pas un lloc de trobada per als habitants. Aquests no en tenen pas, ni a la ciutat ni als suburbis.

I, parlant de suburbis, fer-hi un volt s’assembla més a una experiència rítmica, la de la repetició infinita de formes. Línies i columnes de glorieta, paral·leles i perpendiculars de la xarxa viària teixeixen un territori el qual administra la solitud dels habitants mitjançant una organització que evita els fluxos, d’una banda, i impulsa el tancament d’espais, de l’altra. Als dos costats dels carrers principals, les tanques barren l’accés a l’interior de les illes i obliguen a voltar-les. La cabana, la torre,  seguir >>>